El viatge del mes de gener de 2020 a la ciutat peruana de Piura, cadascú pel seu compte, sense anar-ho a cercar es converteix en la darrera trobada que mantenim tots dos, en directe.
Quina casualitat! Dos anys justs abans de la seva mort. La nostra darrera trobada «presencial» ens arriba, precisament, al mateix indret peruà on ens relacionam i tractam de prop per primera vegada al Perú, quaranta-cinc anys abans: l’aeroport de Piura!
 |
| Joan Riera, la seva esposa mexicana Nina Martínez, Cil Buele i d'altres amistats peruanes, a l'aeroport de Piura (Perú, 2020) |
Quina coincidència! Qui ens ho havia de dir mai! Com ens ho podíem imaginar!
Tots dos estudiam al Seminari diocesà de Mallorca, pels anys 50 i 60 del segle passat. Tots dos som ordenats sacerdots el mateix dia, a la mateixa església, a mans del mateix bisbe, amb els mateixos companys de promoció: 16 de juny de 1968, a la capella major del Seminari de Son Gibert.
Quan el bon amic portolà Pere Amengual Bestard «Kalet» me’n demana un escrit, breu, sobre aquest bon amic manacorí, no solament no m’hi neg, sinó que m’omple d’una alegria immensa: plasmar damunt planes d’una revista com aquesta (Amics del Seminari), ni que sigui breu, una referència explícita i directa de qui és el més gran i millor amic tot al llarg de la meva vida! Que descansi en pau!
Quan ens hi trobam per primera vegada, al Perú, el mes de maig de 1975, tots dos fa 7 anys que som capellans, incardinats a la diòcesi mallorquina.
 |
| Joan Riera i Cil Buele, a la ciutat portuària de Paita (Perú 1975) |
Ell, essent encara seminarista «sapientí», hi treballa un temps com a consiliari escolta dins l’Agrupament escolta Pius XII, a Ciutat. Un cop ordenat sacerdot, se’n va directament a treballar a la parròquia Verge del Rosari, a la ciutat peruana de Piura. Parròquia i Escola parroquial fundades l’any 1964 pel felanitxer Bartomeu Vaquer Vidal, sostengudes pel manacorí Jaume Santandreu Sureda, i pel llubiner Jaume Serra Pons, fins que hi arriba en Joan Riera l’any 1969.
Jo, durant aquells 7 primers anys de capellà, treball com a vicari a les parròquies de Sant Nicolau i Santa Catalina Thomàs, a Ciutat, i a tres missions de Burundi (Gitongo, Muyaga, Nyabiraba).
Entre Mèxic, Burundi i Mallorca, tots dos amics mallorquins mantenim, amb freqüència relativa, una relació epistolar que ens permet, amb els mitjans minsos disponibles aleshores, compartir experiències i vivències, ni que sigui a distància llarga.
Intercanviam opinions i criteris d’actuació «missionera».
Barrejam visions de realitats tan complexes com aquelles en les quals ens veim capficats.
Formulam plantejaments i crítiques emergents des de les nostres posicions «pastorals» respectives.
Aprenem a assumir formes noves d’actuació pastoral, per a les quals no acabam de veure’ns ben preparats, de manera acurada i adequada.
Des de l’hemisferi Sud estant, ens adonam que pertot arreu aixecam un planeta tan desigual com injust. Gràcies al model capitalista de les societats que l’hi manté com a fonament indefugible.
Esdevenim cada cop més conscients que la pobresa més dura, la que fa emergir la misèria més crua, la que envolta pels quatre costats la nostra existència estrangera en dos països situats al que anomenam «tercer món», va pastant en nosaltres una altra figura. Té poc a veure amb aquella altra que inicialment duen dins el cap i tenen projectada dins el cervell les mans artesanes que ens formen (o deformen), des d’un desconeixement total, difícilment assumible.
Tot i valorar-ne alguns aspectes positius, relacionats amb la formació de caràcters, les actituds de disponibilitat manifesta, les ganes permanents d’aprendre o la voluntat transformadora d’un món millorable, en criticam certes vies formatives que, si no s’originen en desinformació volguda i consentida, indubtablement comporten més que evidents malformacions.
 |
| Joan Riera, Cil Buele i d'altres condeixebles ordenats sacerdots a Palma (Mallorca, 1968) |
Quan ens volen preparar adequadament per anar a treballar a «terres o països de missió», els darrers anys de Seminari miren de mantenir fil per randa el contengut d’uns manuals orientadors que, tal volta, podrien ajudar a viure enclaustrats dins un convent de monges tancades, com les carmelites descalces, (Teresa de Jesús, 1515-1582); o de conviure en règim d’internat estricte dins algun convent de frares carmelites descalços (Joan de la Creu, 1542-1591); o d’esdevenir seguidors entusiastes del prevere espanyol, predicador i escriptor místic que organitza missions populars arreu d’Andalusia (Joan d’Àvila, 1500-1569). Tal volta sí.
Però, és clar, mestratges amb aquelles característiques, de quatre-cents anys enrere, adreçats exclusivament i directament a poblacions situades en territori ibèric de tarannà castellà, inculcats per pa i per sal des d’instàncies formadores, ens porten a mantenir dubtes seriosos respecte de la validesa d’aitals aportacions en els àmbits on ens movem.
Sobretot a l’hora d’emprendre tasques encomanades quan aterram, com a missioners mallorquins entusiasmats, a dos països de l’hemisferi Sud més que empobrits en ple segle XX.
Comentam que, tan allunyats del context d’aquells mestres, els seus textos hi serveixen de ben poc!
Durant els 7 primers anys de capellà, compartim plegats tot això i molt més. A gran distància. Ell a terres peruanes, jo a terres centre-africanes, fins que tenim oportunitat de retrobar-nos tots dos al Perú. Pel mes de maig de 1975!
A partir de llavors, la nostra amistat es va enfortint cada vegada més i més. Som els dos únics capellans mallorquins que convivim en una mateixa casa del barri marginal de San Martín. Dos veïnats més que ocupam una caseta tan modesta com les altres. A prop del grapat de monges mallorquines, Germanes de la Caritat, que comparteixen la mateixa situació.
 |
| La manacorina Isabel Rosselló, en el bateig d'un infant de la barriada |
Els nostres carrers no estan enquitranats. L’aigua corrent és un luxe, igual que el mínim de corrent elèctric de què disposam. L’esglesieta on presidim les celebracions litúrgiques, és molt rústica, de fusta i amb sòtil d’uralita. A l’Escola Parroquial Mixta acudeixen centenars d’infants, sota la guia i conducció d’un grapat de professores al nostre càrrec.
La lluita col·lectiva per la subsistència es converteix en la primera, i sovint l’única, de les actuacions de cada dia. L’organització popular del barri n’és el fonament. El lideratge popular engresca la lluita aferrissada contra l’explotació. L’Evangeli de Jesús ha d’esdevenir Bona Notícia per als més pobres. No sembla que les jerarquies eclesiàstiques, més acostades al poder que no al servei, s’adonin que necessiten convertir-se. La Teologia de l’Alliberament s’escampa com a taca d’oli arreu del continent sud-americà...
 |
| Joan Riera, amb la més alta jerarquia eclesiàstica de Piura (1972) |
Aprenc a viure d’una altra manera. Amb gran austeritat i moltes lluites populars, en les quals no estic avesat a participar. En Joan sí, i mira d’ensenyar-me’n.
Quan, mesos després, ell se’n va definitivament cap a terres centre-americanes, mir d’aplicar-m’hi tot sol amb allò que n’he pogut aprendre. M’hi mantenc uns anys, fins al meu retorn definitiu a Mallorca.
Sigui com sigui, mai no deixam de mantenir la nostra relació epistolar ni de comunicar-nos: amb paper ceba escrit a mà o a màquina, enviat per avió; o per internet, a través del correu electrònic; o pel mòbil, a través del whatsapp o de vídeo-trucada.
En alguna ocasió esporàdica arribam a coincidir i ens retrobam físicament, a Mèxic o a Mallorca, a Nicaragua o al Perú...
La darrera vegada? Acaben de complir-se’n dos anys.
 |
| Joan Riera i la seva esposa mexicana Nina Martínez, amb Cil Buele, a l'Avda Chulucanas del AH Santa Rosa, Piura (Perú, 2020) |
Gràcies per tot, bon amic manacorí de Seminari, Joan Riera Fullana «Mossegat»! M’has ensenyat i ajudat a mantenir-me sempre ferm en dues lluites: per un món més just, alhora que també per una església més abocada i disposada a deixar que l’evangelitzin els més pobres de la terra.
Gràcies, bon amic Joan!
Cecili Buele i Ramis,
amic de Joan Riera Fullana «Mossegat»
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada