Passa al contingut principal

Vents de progrés a l’Església!

El bon amic inquer Bernat Forteza em fa molt de goig i em dóna una gran satisfacció, quan, a la vila mallorquina de Campanet estant, posa a les meves mans dos exemplars del DIARI DE BÚGER, número 7 (3a etapa), de juny de 2023, un número especial del Butlletí informatiu de la Delegació de Búger de l’Obra Cultural Balear.

Es tracta d’un exemplar magnífic, de 20 pàgines reproduïdes a tot color i en blanc i negre, que, entre d’altres aportacions, n’inclouen una, de meva, que duu per títol «Els vents de progrés dins l’Església».

Efectivament, record d’haver-li’n lliurat l’original des de Palma el proppassat diumenge de la Festa de l’Àngel, dia 16 d’abril de 2023.

M’alegra veure’n reproduït tot el contengut gairebé complet, barrejat amb el del bisbe de Mallorca, Sebastià Taltavull i Anglada, i amb l’entrevista primera a Joan Femenia, després d’haver estat suspès com a capellà de Búger.

L’Editorial, molt recomanable de llegir atentament i pausada, expressa que aquest número especial vol reflectir diferents opinions sobre el celibat i el futur de l’Església catòlica, apostòlica i romana, decantant-se obertament per un celibat opcional.

Vet ací el text de la meva aportació:

"El bon amic inquer, Bernat Forteza, em convida a participar amb un escrit meu al Diari de Búger,  la revista bugerrona de l'OCB. Temps enrere, amb molt de gust, ja vaig publicar-hi algun altre escrit. Quant i més ara, quan es tracta d'un monogràfic sobre "Els vents de progrés que bufen dintre de l'Església"

M'encanta la temàtica, i també aquest mitjà. Tenc l’oportunitat d'expressar l’opinió personal, d’un Cil Buele, ciutadà, catòlic, capellà, cristià, creient, compromès, crític... Modestament i senzillament, puc aportar el meu punt de vista sobre el que pens de l’església catòlica, on he nascut, crescut, viscut... que continuo estimant, si més no, per ser el canal per on m'arriba la coneixença, estimació i seguiment irrefrenable de Jesús de Natzaret

Nascut a la meitat dels anys 40 del segle passat, al si d'una família mallorquina, catòlica practicant, veig i visc de prop molts canvis a l'interior d'aquesta altra gran família universal. Cap d’aquests, per a mi, del tot satisfactori, malauradament!

Des que estudio tretze anys seguits Humanitats, Filosofia i Teologia al Seminari diocesà, que em duen a ser ordenat sacerdot i a exercir-me'n posteriorment, també durant tretze anys seguits, com a capellà a Mallorca, al continent africà i al sud-americà, arrib a mantenir una relació directa i personal amb molts jerarques catòlics, diaques, frares, vicaris,  ecònoms, rectors, arxiprestes, canonges, bisbes, arquebisbes, cardenals i algun papa, com és el cas de Pau VI...

Més que fidel obedient a la jerarquia eclesiàstica en general, a més de seguidor, que mira de ser-ne acurat, de Jesús i del seu Evangeli, som i em consider un entusiasta seguidor dels ensenyaments que transmet el Concili Vaticà II (lamentablement tan oblidat i tan arraconat avui dia, en massa àmbits d'aquesta Església diocesana nostra!)

Cosa que sembla que ni l’actual Sínode de Bisbes està disposat a fer reviure, tot i algunes propostes concretes per millorar l’Església de Mallorca, que presentam l’any passat dues dotzenes de persones arreplegades dins el Grup sinodal Gent Cristiana Aporta, adreçades al bisbe, als rectors i també al poble cristià esperançat. 

Hi manifestam que l’Església, formada per tots els batiats, més que per salvar la seva estructura, ha de comunicar la Bona Nova de Jesús, tot practicant el tarannà democràtic de les primeres comunitats: “Germans, triau entre vosaltres set homes de bona reputació, plens de l’Esperit Sant i de saviesa, i els encarregarem aquesta tasca...“ (Fets dels Apòstols 6,3). 

Vents de progrés dins l'Església catòlica avui dia? 

No sé si n'hi bufa cap, de vent de progrés dins aquesta Església nostra d'avui. Almanco d’una manera visible, palpable o constatable. M'agradaria creure i pensar que sí, tot i que em sembla que els vents d'avui són més de retrocés que no de progrés, més de Trento que no de Vaticà II, més de segle XIX que no del XXIII, més d’Antic Testament que no del Nou. 

Per a mi, no n'hi ha d'altres millors fins suara mateix, de vents de progrés, que els que assenyalen els pares conciliars (1962-1965), sobretot, a la constitució pastoral "Gaudium et Spes" i que tan lluny estam i som d'haver-los introduïts i implantats avui dia enlloc!

Per a mi, esplèndidament complementats amb els que miren d'introduir els bisbes d'Amèrica Llatina, constituïts en la Segona Conferència General de l'Episcopat Llatino-Americà (CELAM) a Colòmbia (Medellín, 1968), em serveixen de guia i orientació en el caminar per aquest món de misèries compartides.

Per a mi l’Església és qualque cosa més que aquest edifici, el més alt de tots, construït al capcurucull dels pujols on acostumen a establir-se les poblacions mallorquines, el primer que se sol besllumar a la llunyania quan t’acostes a qualsevol vila de Mallorca.

Per a mi l’Església, la vertadera Església, és tota aquest gent que s’afanya a seguir els ensenyaments i la praxi de Jesús de Natzaret, avui dia, en el món d’avui. Des de l’individu més insignificant i anònim, que constitueix la base valuosíssima, fins al més rellevant i famós membre de la jerarquia eclesiàstica, generalment supèrflua. Ens uneix, malgrat tot, l’afany seguidor de Jesús.

Crec que, si alguna cosa nova ens aporta, a la meitat dels anys 60 del segle passat, l’episcopat catòlic reunit en concili ecumènic Vaticà II, és l’intent de fer-hi veure «una unió íntima entre l’Església i el món» que constitueix la família humana universal. 

En aquest sentit, no solament s’adreça als catòlics, sinó també a tota la humanitat, mirant de posar-se al servei del gènere humà, intentant respondre els interrogants perennes que la humanitat es planteja avui dia sobre el sentit de la vida present, la vida futura i la relació entre totes dues.

Conscient que els canvis profunds dels darrers temps exigeixen anàlisis i síntesis noves, planteja el pas d’una concepció estàtica de la realitat a una altra més dinàmica i evolutiva. Una evolució que descriu sobretot en les nacions que es beneficien dels progressos econòmics i tècnics, i que també actua en els pobles en vies de desenvolupament.

També proposa un esperit crític més aguditzat, que serveixi per netejar el concepte màgic del món, amb tot el que comporta de residus supersticiosos. Això exigeix una adhesió cada cop més vertaderament personal i operant de la fe, que comporta un sentit més viu de la divinitat.

En assenyalar certs desequilibris del món modern, referma la convicció que el gènere humà ha de perfeccionar el domini sobre les coses creades, establint un ordre polític, econòmic i social al servei de la persona humana, que refermi i conreï la dignitat pròpia de cadascuna i de cada grup.

Finalment, mira d’oferir una resposta als interrogants més profunds de la humanitat, sobre el sentit del dolor, el mal, la mort que, malgrat tants de progressos, subsisteixen. ¿Quin valor tenen les victòries aconseguides a un preu tan alt? Què pot donar l’individu a la societat? Què en pot esperar, d’aquesta? Què ve després d’aquesta vida temporal? 

El Concili Vaticà II mira d’aclarir aquest misteri de l’ésser humà i de col·laborar en la tasca de trobar solucions que responguin als problemes principals del nostre temps.

En no haver trobat cap traducció al català, completa, d’aquesta constitució pastoral sobre l’Església en el món actual, em servesc de la transcripció oficial elaborada en castellà pels mateixos serveis digitalitzats del Vaticà (i que convid a llegir íntegrament en aquest enllaç).

Em sembla que els vents de progrés a l’interior de la nostra Església diocesana han de bufar en aquesta direcció i ens han de continuar esperonejant, així, en el seguiment de Jesús:

Al meu modest mode de veure, la primera passa que cal fer amb urgència és la «desclericalització» total de les nostres comunitats cristianes, tal com acordà ja el Sínode Diocesà de 1999 i reiteradament ha demanat el papa Francesc. Els clergues, sempre i només mascles, han de passar a ser servidors veritables, i deixar de ser considerats i tractats com a amos i senyors, a vegades camuflats, de béns i d’organitzacions de l’Església. Cal que tot passi a ser gestionat per mans laiques!

Els càrrecs dignataris dins la diòcesi han de ser suprimits com a prova de fidelitat al missatge de senzillesa evangèlica. Igualment el bisbe no ha de residir a un palau.

La sensibilitat democràtica d’aquests temps nostres s'ha de manifestar dins l’Església a l'hora de distribuir responsabilitats: hem d’elegir els membres dels distints organismes eclesials, de baix a alt, i no al revés.

Cada comunitat parroquial ha de tenir un responsable amb seny asserenat i serenor assenyada, home o dona, prevere, diaca, laic o laica, i ha de comptar amb un consell parroquial deliberatiu que informi tots els seus membres i elevi els acords al bisbat.

Els mitjans de comunicació de la Diòcesi no s’han de centrar tant en actes de culte i reflexions piadoses; sinó que han d’informar molt més sobre la tasca social que despleguen les comunitats i tot allò que ajuda a construir el Regne de Déu.

La segona passa que se’n pot derivar, d’aquesta primera, és l’assumpció de «la pobresa vertadera» com a camí de seguiment de Jesús. Més que aspirar, com a Església, a «tenir el màxim possible», en béns, propietats o riqueses materials, hem de caminar cap al model nou que empeny a disposar «del mínim imprescindible» per sobreviure amb certes dosis de dignitat, amb les quals poder comportar-nos com a membres d’una comunitat cristiana, servidora del món més maltractat.

Pobres, immigrants, marginats i exclosos han de ser els privilegiats en rebre la dedicació de la nostra comunitat cristiana. L’Església mallorquina, sense retenir béns que són del poble, ha de posar més recursos al seu servei. Temples tancats, rectories buides, locals no utilitzats, joies, donacions, herències... s’han de posar en ajut de persones vulnerables: pobres, immigrants, marginats, LGTBI... Parant molt més esment al respecte pels drets humans.

S’han de convocar i realitzar assemblees diocesanes i parroquials sobre temes administratius i econòmics, i se n’ha de donar publicitat, dels resultats.

La tercera passa, que té molt a veure amb les dues anteriors, des del meu modest mode de veure, consisteix a atorgar a «la dona» el paper que, al llarg de la història es demostra que sap realitzar millor que l’home, i que la jerarquia eclesiàstica, masculinitzada al cent per cent, li està barrant el pas des de fa segles. A diferència de Jesús, que tracta la dona d’una manera singularment privilegiada. Cal demanar-los perdó, pel maltractament exercit contra elles al llarg de la nostra història eclesial, i retornar-los el dret a exercir-hi llur paper creatiu i recreatiu que les caracteritza.

Les dones han de ser protagonistes amb igualtat de condicions que els homes.

La quarta passa, la consider del tot imprescindible i d’una urgència inajornable. Hem de fer «més llum» sobre la relació entre fe i creences, Església i evangeli, cultura i religions, polítiques i religió, ciència i religió, ensenyament religiós i catequesi, religiositat popular, moviments d’església, solidaritat i justícia... Sé que no resulta gaire fàcil, però em sembla del tot urgent i necessari. 

Hem d’insistir en la informació i formació, incrementant la preparació d’equips que ofereixin a laics i laiques de parròquies i petites comunitats, coneixements bàsics de Bíblia, teologia, litúrgia...

Per això, crec que amb llenguatge actual hem d’atendre i acompanyar adolescents i joves; tenint ben present que, sense ells, no hi ha futur, ni per a la societat ni per a l’Església.

La cinquena passa, molt pràctica, pot servir per completar-ne les anteriors: que la nostra Església arribi a valorar «la sexualitat humana» com un do de Déu! Tant o més que d’altres confessions religioses d’arreu del món. 

    Cauran així per son pes propi, tantes discriminacions inservibles que l’han portada a rebutjar presències actives de persones transsexuals, dones ordenades, capellans casats, persones homosexuals o lesbianes... Mentre contribueix, vergonyosament, a pretendre mantenir dins l’oblit determinades actuacions jeràrquiques rebutjables en aquest àmbit de la sexualitat humana.

Perquè som Església ecumènica hem de fomentar trobades i celebracions diocesanes i parroquials amb comunitats evangèliques, jueves, musulmanes, budistes... No solament per transmetre-hi les nostres experiències, sinó sobretot per compartir-hi les vivències de totes.

Cecili Buele i Ramis,
Palma, 16 d’abril de 2023, Festa de l’Àngel




Comentaris

  1. m’ha agradat, Cil. talles una sendera per a bons caminants, un camí llarg que, passa a passa, tira cap amunt. gràcies.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Al bon amic Xavier Taltavull Estrañy

Amb motiu de la mort del bon amic Xavier Taltavull Estrañy,  presideix la celebració de la missa funeral a la parròquia de Santa Catalina Thomàs, a Palma, el P. Jaume Reynés i Matas , MSSCC.     Hi concelebren el rector de la parròquia i canonge de la Seu Catedral de Mallorca, mossèn Ramon Lladó Rotger , juntament amb mossèn Bartomeu Suau Mayol . Abans de començar la misssa, expressament i directa el P. Reynés em demana de dir-hi unes paraules, al final. Cosa que faig amb molt de gust, abans que en pronunciï també unes altres la seva filla Maria del Mar Taltavull Machado.   Em semblen tan extraordinàriament belles, emotives i expressives, que no em puc estat de demanar-li'n còpia escrita.  Molt amablement me les passa. Així puc tenir el plaer de publicar-les aquí mateix per a qui pugui tenir-hi interès: «En Xavier Taltavull era una persona EXTRAORDINÀRIA. SENSIBLE a les belles paraules... fins i tot per whatsapp. SENSIBLE a l’elegància, la bellesa física i els bons perfums. SENSIBL

Al bon amic i condeixeble santamarier Nadal Trias Orell

Com amb la resta de cinc companys condeixebles que ja se n’han anat d’aquest món cap a la dimensió desconeguda, que, segons els creients, el Senyor i Déu de l’univers manté reservada per a la humanitat sencera ( Pere Llompart , Toni Mas , Pere Ramis , Ramon Serra , Joan Riera ...), també amb el santamarier Nadal Trias Orell m’uneixen vincles d’amistat, des que compartim estudis eclesiàstics al Seminari diocesà de Mallorca, com a llatinistes, humanistes, filòsofs i teòlegs a les dècades dels anys cinquanta i seixanta del segle passat. Més encara, pel fet que, com amants de la música pianística, tots dos arribam a interpretar plegats en públic, a quatre mans, algunes peces musicals emprant-hi el «Playel», davant la concurrència nombrosa que es fa present al saló d’actes. Ell, a la part alta del teclat, jo a la part baixa.  De manera molt singular, mantenc molt viu el record de la interpretació pianística que feim a quatre mans, en Nadal i jo, d’aquella famosa peça musical del compositor

Més d'un centenar de capellans catòlics mallorquins secularitzats

Gràcies a la col·laboració de bons amics i companys de lluites pastorals i cíviques, primer, per devers les costes pacífiques “Ximbotanes”, l'actual rector de la Parròquia de la Soledat, mossèn Miquel Company i Bisbal ; i llavors el puigpunyentí Pere Barceló Barceló , podem tenir accés a una llista de secularitzats mallorquins (que ultrapassa el centenar), amb noms i llinatges. S'agrairia que, si qualcú pot acabar de completar-ne les dades (adreça domiciliària, adreça electrònica, telèfon, blog, web, facebook, twiter... o qualsevol altra) que hi facilitin la comunicació, vulgui aportar-les. Tant ho pot fer redactant un comentari a aquest post, com també adreçant-se'n al correu rodamon@cecili.cat. He de dir que no tenc record de conèixer-ne alguns dels 11 primers, com tampoc no arrib a saber ben bé qui són alguns dels 5 darrers. Això s'explicaria, crec jo, pel fet que som -encara ara, i Déu vulgui que per molts d'anys- el més jove de la generació de preveres mall