Passa al contingut principal

Tretze i trenta-un anys: 13->31

Tretze i trenta-un s'escriuen igual. Amb les mateixes xifres. Només que a l'inrevés.

Durant tretze anys seguits, com tants d'altres companys i col·legues, estudio la carrera eclesiàstica al Seminari Diocesà de Mallorca. I durant tretze anys seguits, també, faig de capellà, tant a Mallorca com fora de Mallorca.

Avui record que, trenta-un anys enrere, el dia de la festa de Sant Sebastià patró de la ciutat de Palma, 20 de gener de 1982, celebr la meva darrera missa. És a la parròquia de l'Encarnació. N'he cantat ma primera el 23 de juny de 1968. A la parròquia de la Santíssima Trinitat, també a Palma.

Entre i entre, milers de misses celebrades, durant 13 anys seguits. A Mallorca i a fora. A Europa, a Àfrica i a Amèrica Llatina. Àsia i Oceania encara deuen romandre'n a l'espera...

Avui puc recordar que, llavors, decidesc deixar d'exercir com a capellà, per motius diversos.

Uns són de caire ideològic, podria dir. D'altres, de caire humanístic, diria jo. També pel fet d'estar enamorat d'una dona, ben molt. M'hi arrib a casar pel civil, als Jutjats de Palma, uns mesos després.

M'imagín que aleshores em passa el mateix que a la majoria de companys secularitzats. Una decisió com aquesta, que no deixa de sorprendre la gent més apropada, em duu a començar una etapa nova en ma vida personal, familiar i professional. Plena d'incerteses, farcida d'imprevists. Tenc 36 anys.

Aleshores he de tastar i assaborir el gust amarg de situacions que no he viscut mai, abans. Tot i ser les més normals i corrents dins el conjunt de la població.

M'he d'avesar a fer feina com tothom, a les ordres d'altri, sense cap casta de privilegi ni veneració. En quefers on m'he de comportar com a aprenent... He d'aprendre a guanyar-me les sopes pel meu compte, sense cap protecció institucional eclesiàstica que m'agomboli... M'he de posar a viure en matrimoni, amb totes les responsabilitats que comporta aquesta situació nova que acab d'assumir.

Tenc la gran sort d'haver-me topat amb una dona excel·lent, molt enamorada, molt bona companya, molt amiga, suport i guia, mestra i experta. M'agafa de la mà i m'ajuda a fer junts aquest camí tan difícil... que només dura sis anys... Es mor d'un maleït i mal dit limfosarcoma maligne.

Abans, ens assabentam que no em correspon cap casta de percepció en concepte de subsidi ni d'indemnització. No tenc cap dret a acollir-me a cap ajut social de cap administració pública.

He romàs uns anys dins un col·lectiu eclesiàstic, totalment deslligat dels processos i avanços produïts en l'àmbit laboral. No tenc cap dret a l'atur. Durant tots els anys de treball pastoral al servei de l'església diocesana no he estat assegurat pel bisbat de Mallorca: una empresa que no cotitza a la Seguretat Social com la resta d'empreses, per cap d'aquests conceptes.

Ficat dins d'una situació tan inversemblant com aquesta, em veig abocat a haver de treballar, primer i durant alguns mesos, com a peó d'ICONA. Integrant aquelles brigades de marginats que, de bon matí i cada dia, en ple hivern hem d'anar a netejar els boscos de la Serra de Tramuntana, fins que el sol es pon... Per un sou miserable!

També, durant uns mesos, ajud la meva dona, na Lina Company, en la gestió del seu petit comerç que regentam al carrer del Sant Esperit, a Palma. Establiment comercial de venda de productes lactis, lleteria especialitzada en la fabricació i venda de nata pujada...

Sortosament, el mes de febrer de 1983, pràcticament un any després d'haver dit ma darrera missa, arrib a superar amb èxit les proves selectives convocades pel Consell General Interinsular. Accedesc, així, a una de les places d'auxiliar administratiu. Som empleat públic de la Conselleria d'Educació i Cultura. Tenc un sou fix, indefinit...

Els meus coneixements de català, les pràctiques d'alguns anys com a professor de català al col·legi Pius XII de Ciutat, així com els estudis superiors realitzats sobre aquesta matèria amb posterioritat, m'obren les portes a la tasca de corrector de textos oficials en català. Tant a la Conselleria, com al Parlament de les Illes Balears i d'altres organismes i empreses que m'ofereixen feines a fer...

L'any 1995 m'inicio en la tasca política com a regidor a l'Ajuntament de Palma. Continuo l'any 1999 com a conseller de Cultura del Govern de Mallorca, i diputat al Parlament de les Illes Balears.

Deu anys després, l'any 2005, acab la meva carrera professional, col·laborant com a tècnic al departament de la Vicepresidència del Govern de la Generalitat de Catalunya...

La jubilació m'arriba als 65 anys: el 4 de desembre de 2009.

En acostar-se la data emblemàtica del 20 de gener, m'entren ganes de pegar una ullada ràpida a tots aquests anys passats. He de dir que em sent molt agraït a la vida. M'ha donat tantes coses bones!

Tot i que no he tengut fills, ni amb la primera ni amb la segona dona, amb na Isabel Rosselló vivim hores d'ara els nostres darrers anys, plens d'il·lusió. Força engrescats a superar, de la manera millor possible, els efectes nefasts d'una altra malaltia maleïda, la que anomenam d'alzhèimer.

Sé que em pertoca jugar amb números xerecs, lletjos!
Però mantenc ben enceses les ganes de jugar-hi, de guanyar i de vèncer!

Amb l'ajuda del Senyor, i de tanta gent que tan amablement se'ns atansa! Gràcies!

Cecili Buele i Ramis

Comentaris

  1. No es cuento,es muy cierto que te estimo de veras Cecil. Los primeros recuerdos son de cuando estabas en la Iglesia de la Encarnación;eran años de lucha social.Vagamente recuerdo que nos dabas instrucciones sobre cómo había que hacer una huelga ¿de hambre? y cómo cuidar los detalles para que resultase un éxito.Lo cierto es que siempre he admirado cómo manejas (y de qué forma más magistral),las diversas herramientas que la vida te ha puesto al alcance.Recibe un fuerte abrazo y que el resto de vuestra vida la paséis lo mejor posible.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Juan, per una valoració teva tan positiva d'allò que mir de fer, sempre, en la lluita per contribuir a deixar aquest món una mica millor d'així com l'hem trobat en nàixer.

      Elimina
  2. Encara m'amara
    la gran emoció,
    les cames fent figa,
    perdent l'atenció,
    mes mans aferrades,
    precís d'un bastó...
    altar que m'aguanta,
    les cames ja no...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Al bon amic capellà, mossèn Joan MARTORELL MIR

Des de la residència de les Germanetes dels Pobres, on resideix des de fa uns anys, m’acaben de comunicar la mort del bon amic i molt bon capellà inquer, mossèn Joan Martorell i Mir , a punt de complir els 97 anys d’edat. Que descansi en pau! Sé que neix a Inca l’any 1925. Estudia al Seminari diocesà de Mallorca i és ordenat prevere a Barcelona l’any 1952 a l’edat de 27 anys, amb motiu de la celebració del Congrés Eucarístic Internacional . S’exerceix com a vicari de Santanyí durant tres anys (1952-54), i com a vicari de Binissalem durant quatre (1954-58). El conec i tract de prop per primera vegada quan s’exerceix com a ecònom de la parròquia d’Algaida on roman durant 16 anys (1958-74). Posteriorment és nomenat rector de Vilafranca (1974-79). Hi resideix cinc anys. L’any 1979 se'n va a la parròquia ciutadana de Santa Catalina Thomàs , com a vicari, on tornam a coincidir i tractar-nos de prop adesiara, durant aquests darrers 42 anys que hi ha romàs. En un moment com aquest, quan e

Al bon amic santamarier, Joan Parets i Serra

Durant la segona quinzena del mes de juny de 2021, bons amics meus em feien arribar la notícia que el bon amic santamarier Joan Parets estava ingressat a la UCI de Son Espases . Hi havia estat sotmès a una intervenció quirúrgica molt delicada al cor.  En sortir del quiròfan, em deien, l’operació havia estat molt delicada i s’havien trobat certes complicacions. Les hores venidores eren importants per tal d’esbrinar-ne la recuperació desitjada. Encara que les analítiques mostrassin una certa tendència a estabilitzar-se, el pacient continuava en estat molt crític i greu. En dimarts i tretze, del mes de juliol, una mesada després, em comuniquen que «acaba de morir». Que descansi en pau, el bon amic i lluitador aferrissat que, durant tota la seva vida, s’ha afanyat a millorar les condicions de vida de la nostra gent, la nostra història, la nostra cultura, la nostra música, el nostre país: Mallorca. I el nostre món! Joan Parets, al despatx parroquial de Campanet, amb Cil Buele (2017) Semina

Al bon amic santjoaner JOAN BARCELÓ I MATAS (2): president engrescat i engrescador

La vida ens duu per viaranys, molt sovint insospitats, que fan del nostre pas per aquest món una aventura veritable i variada en molts d’ordres. Joan Barceló i Matas , president de l’associació cultural Amics del Seminari de Mallorca , se n’ha anat d’aquest món a l’edat de 73 anys, de manera inesperada. Corprenent. Els lligams d’amistat que m’hi uneixen, vénen de molt enfora i s’han anat enfortint cada cop més amb el pas del temps. Amb en Joan, hem compartit estada estudiantil al Seminari diocesà de Mallorca durant un bon grapat d’anys. Amb posterioritat, hem compartit tasques polítiques municipals, ell a sant Joan i Manacor, jo a Ciutat. La defensa aferrissada de la cultura nostra, empeltada de catalanitat irrenunciable, ha refermat les nostres dèries polítiques i cíviques. Entre moltes d’altres, una de les grans dèries i ocupacions que ha tengut en Joan Barceló, com a president de l’associació cultural Amics del Seminari, és la celebració anual d’una Diada Cultural en algun indret d