Passa al contingut principal

Tretze i trenta-un anys: 13->31

Tretze i trenta-un s'escriuen igual. Amb les mateixes xifres. Només que a l'inrevés.

Durant tretze anys seguits, com tants d'altres companys i col·legues, estudio la carrera eclesiàstica al Seminari Diocesà de Mallorca. I durant tretze anys seguits, també, faig de capellà, tant a Mallorca com fora de Mallorca.

Avui record que, trenta-un anys enrere, el dia de la festa de Sant Sebastià patró de la ciutat de Palma, 20 de gener de 1982, celebr la meva darrera missa. És a la parròquia de l'Encarnació. N'he cantat ma primera el 23 de juny de 1968. A la parròquia de la Santíssima Trinitat, també a Palma.

Entre i entre, milers de misses celebrades, durant 13 anys seguits. A Mallorca i a fora. A Europa, a Àfrica i a Amèrica Llatina. Àsia i Oceania encara deuen romandre'n a l'espera...

Avui puc recordar que, llavors, decidesc deixar d'exercir com a capellà, per motius diversos.

Uns són de caire ideològic, podria dir. D'altres, de caire humanístic, diria jo. També pel fet d'estar enamorat d'una dona, ben molt. M'hi arrib a casar pel civil, als Jutjats de Palma, uns mesos després.

M'imagín que aleshores em passa el mateix que a la majoria de companys secularitzats. Una decisió com aquesta, que no deixa de sorprendre la gent més apropada, em duu a començar una etapa nova en ma vida personal, familiar i professional. Plena d'incerteses, farcida d'imprevists. Tenc 36 anys.

Aleshores he de tastar i assaborir el gust amarg de situacions que no he viscut mai, abans. Tot i ser les més normals i corrents dins el conjunt de la població.

M'he d'avesar a fer feina com tothom, a les ordres d'altri, sense cap casta de privilegi ni veneració. En quefers on m'he de comportar com a aprenent... He d'aprendre a guanyar-me les sopes pel meu compte, sense cap protecció institucional eclesiàstica que m'agomboli... M'he de posar a viure en matrimoni, amb totes les responsabilitats que comporta aquesta situació nova que acab d'assumir.

Tenc la gran sort d'haver-me topat amb una dona excel·lent, molt enamorada, molt bona companya, molt amiga, suport i guia, mestra i experta. M'agafa de la mà i m'ajuda a fer junts aquest camí tan difícil... que només dura sis anys... Es mor d'un maleït i mal dit limfosarcoma maligne.

Abans, ens assabentam que no em correspon cap casta de percepció en concepte de subsidi ni d'indemnització. No tenc cap dret a acollir-me a cap ajut social de cap administració pública.

He romàs uns anys dins un col·lectiu eclesiàstic, totalment deslligat dels processos i avanços produïts en l'àmbit laboral. No tenc cap dret a l'atur. Durant tots els anys de treball pastoral al servei de l'església diocesana no he estat assegurat pel bisbat de Mallorca: una empresa que no cotitza a la Seguretat Social com la resta d'empreses, per cap d'aquests conceptes.

Ficat dins d'una situació tan inversemblant com aquesta, em veig abocat a haver de treballar, primer i durant alguns mesos, com a peó d'ICONA. Integrant aquelles brigades de marginats que, de bon matí i cada dia, en ple hivern hem d'anar a netejar els boscos de la Serra de Tramuntana, fins que el sol es pon... Per un sou miserable!

També, durant uns mesos, ajud la meva dona, na Lina Company, en la gestió del seu petit comerç que regentam al carrer del Sant Esperit, a Palma. Establiment comercial de venda de productes lactis, lleteria especialitzada en la fabricació i venda de nata pujada...

Sortosament, el mes de febrer de 1983, pràcticament un any després d'haver dit ma darrera missa, arrib a superar amb èxit les proves selectives convocades pel Consell General Interinsular. Accedesc, així, a una de les places d'auxiliar administratiu. Som empleat públic de la Conselleria d'Educació i Cultura. Tenc un sou fix, indefinit...

Els meus coneixements de català, les pràctiques d'alguns anys com a professor de català al col·legi Pius XII de Ciutat, així com els estudis superiors realitzats sobre aquesta matèria amb posterioritat, m'obren les portes a la tasca de corrector de textos oficials en català. Tant a la Conselleria, com al Parlament de les Illes Balears i d'altres organismes i empreses que m'ofereixen feines a fer...

L'any 1995 m'inicio en la tasca política com a regidor a l'Ajuntament de Palma. Continuo l'any 1999 com a conseller de Cultura del Govern de Mallorca, i diputat al Parlament de les Illes Balears.

Deu anys després, l'any 2005, acab la meva carrera professional, col·laborant com a tècnic al departament de la Vicepresidència del Govern de la Generalitat de Catalunya...

La jubilació m'arriba als 65 anys: el 4 de desembre de 2009.

En acostar-se la data emblemàtica del 20 de gener, m'entren ganes de pegar una ullada ràpida a tots aquests anys passats. He de dir que em sent molt agraït a la vida. M'ha donat tantes coses bones!

Tot i que no he tengut fills, ni amb la primera ni amb la segona dona, amb na Isabel Rosselló vivim hores d'ara els nostres darrers anys, plens d'il·lusió. Força engrescats a superar, de la manera millor possible, els efectes nefasts d'una altra malaltia maleïda, la que anomenam d'alzhèimer.

Sé que em pertoca jugar amb números xerecs, lletjos!
Però mantenc ben enceses les ganes de jugar-hi, de guanyar i de vèncer!

Amb l'ajuda del Senyor, i de tanta gent que tan amablement se'ns atansa! Gràcies!

Cecili Buele i Ramis

Comentaris

  1. No es cuento,es muy cierto que te estimo de veras Cecil. Los primeros recuerdos son de cuando estabas en la Iglesia de la Encarnación;eran años de lucha social.Vagamente recuerdo que nos dabas instrucciones sobre cómo había que hacer una huelga ¿de hambre? y cómo cuidar los detalles para que resultase un éxito.Lo cierto es que siempre he admirado cómo manejas (y de qué forma más magistral),las diversas herramientas que la vida te ha puesto al alcance.Recibe un fuerte abrazo y que el resto de vuestra vida la paséis lo mejor posible.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Juan, per una valoració teva tan positiva d'allò que mir de fer, sempre, en la lluita per contribuir a deixar aquest món una mica millor d'així com l'hem trobat en nàixer.

      Elimina
  2. Encara m'amara
    la gran emoció,
    les cames fent figa,
    perdent l'atenció,
    mes mans aferrades,
    precís d'un bastó...
    altar que m'aguanta,
    les cames ja no...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Al bon amic Toni Mateu Brunet

Dilluns 3 de maig de 2021. M’arriba la notícia trista de la mort del bon amic Toni Mateu Brunet , 10 mesos més vell que jo. Desig de tot cor que en pau descansi! Tots dos som de Palma. Ell entra al Seminari l’any 1954. Jo ho faig l’any següent, als 10 anys d’edat. Són més de seixanta-cinc anys de coneixença. A tongades, en comunicació ben directa. Gran part d’aquestes dècades, a una certa distància. Sempre bons amics. Sobretot, des que, seminaristes menors, en temps de vacances d’estiu ens afanyam tots dos a estudiar plegats les lliçons que amaguen els secrets més recòndits del «grec clàssic»... Ho feim al seu domicili familiar situat en una casa del Terreno, al carrer Ramon Servera Moyà. Darrera vegada que ens veim: a la capella del Seminari Vell, durant la celebració de la festa de la Càtedra de sant Pere amb els Amics del Seminari , el 18 de febrer de 2017, presidida pel bisbe de Mallorca  Sebastià Taltavull .  El trob molt tocat! Abans de la missa, vaig a saludar-lo. Assegut com es

Al bon amic solleric Josep Arbona Alcover

M’arriba la notícia de la mort del bon amic solleric Pep Arbona Alcover , en bon matí de divendres 6 de novembre de 2020. Me la comunica un altre bon amic comú i condeixeble seu, el concarrí Jaume Obrador Soler . Li ho agraesc, tot desitjant que descansi en pau el bon amic solleric. Seixanta-cinc anys enrere, començam a compartir estudis eclesiàstics al Seminari diocesà de Mallorca. Durant onze dels tretze anys seguits que m’hi pas en règim d’internat estricte. Ells, qui em duen dos cursos per davant, s’ordenen capellans l’any 1966. Jo l’any 1968. Compartim tots tres, també, la condició de secularitzats. Capellans que no podem continuar exercint-ne la tasca, a causa d’una norma canònica que ens prohibeix d’estimar una dona i contraure-hi matrimoni...  Des d’àmbits distints, continuam compartint l’afany de contribuir a millorar aquest món nostre, aportant-hi dosis d’humanitat, de reflexió analítica i d’una perspectiva transcendent que ens engresca a construir-lo amb criteris de germano

Al bon amic Antoni Roig, primer rector de l’Encarnació

  M’acaba d’arribar la notícia de la mort del bon amic Toni Roig , a l’edat de 94 anys, qui fou el primer rector de la parròquia de l’Encarnació . On vaig exercir-ne el mateix càrrec tres anys seguits, 1979-1982. Se'n fa la missa funeral dilluns, 8 de febrer. La notícia m’ha colpit molt. Sobretot, quan em diuen que ha estat ingressat a l’ hospital Joan March , altre temps anomenat Clínica Caubet , afectat pel virus de la covid19. També m’indiquen que, per voluntat seva, no se celebrarà cap ritus de comiat. Tot d’una que ho he sabut, m’he posat en contacte amb la seva dona, na Teresa Blanco , qui l’ha acompanyat durant dècades en la vida de capellà secularitzat... M’hi he oferit, en tot quant consideri que hi pugui ser útil. M’ho ha agraït. En pocs instants, han passat pel meu cap tants i tants moments compartits amb en Toni Roig! Em resulta difícil resumir-ho en poques retxes. Per a mi, en Toni Roig, (que va néixer a Cas Concos des Cavaller el 18 de gener de 1927, i fou ordenat pre