Més d’una vegada, en llegir l’esquela mortuòria d’algú que ens acaba de deixar, em queda una impressió més intensa que d’altres. És el cas de na Pepa Moragues de Oleza, qui morí el proppassat 19 de desembre.
Tot d’una m’han vengut al cap innombrables escenes i records de temps passat, quan a la meva infància veia aquella senyora tan simpàtica, alegre i decidida.
La tenc per una de les dues germanes del bon amic meu, missioner al Burundi durant dècades, mossèn Jaume Moragues, qui morí el mes de novembre de 2010.
Membre d’una família catòlica practicant com la que més, feligresa de la parròquia de la Santíssima Trinitat, coincidíem sovint als actes religiosos que dirigia mossèn Bartomeu Jaume Muntaner, qui posteriorment fou canonge de la Seu.
La família Moragues de Oleza vivia a una de les cases més senyorials de la plaça de la Palla, a Ciutat. En record algunes visites d’infant, essent jo escolanet. Tot i que m’imposava molt pujar-ne l’escala i entrar-hi, hi era sempre molt ben tractat per na Francisca, na Pepa o el seu germà, tan alt com una torre... que sempre tenien el somriure al rostre.
Fa molts anys que no ens veim amb cap dels quatre. Na Pepa deu ser la darrera dels germans que quedava viva... pel que llegesc a l’esquela.
Un dels caires que vull remarcar-ne, és la seva condició de dona lliurada professionalment i vocacionalment a la realització de tasques socials a la dècada dels anys 50 del segle passat.
A Mallorca, l’àmbit de la Sociologia era tan desconegut i poc practicat que ni tan sols no s’hi podien realitzar els estudis d’assistents socials, graduats socials, treballadors socials, sociòlegs... Ni tampoc no s’havien creat administracions institucionals públiques per a l’atenció social generalitzada i gratuïta. Ni conselleries, ni departaments, ni regidories, ni centres de serveis socials... Tan sols Beneficència!
Pel que tenc entès, na Pepa fou una de les primeres dones mallorquines que obtengué el títol oficial d’assistent social. Fou una de les primeres assistents socials a Mallorca. Amb gran dedicació, n’exercí la tasca de treballadora social durant tota la seva vida, sorgida de la vella Escola que havia creat na Bàrbara Pons a l’aixopluc de la diòcesi.
Féu una feinada immensa a la barriada palmesana Verge de Lluc, on treballaren agents pastorals que se situaven a la primera línia de les actuacions socials més intenses.
També la record fent d'infermera a l'antic hospital de Son Dureta.
La imatge que en tenc, encara que una mica difusa, va molt lligada precisament a aquella primera Escola d’Assistents Socials (1959-1994). Quan a l’edifici de l’Estudi General Lul·lià es creà la càtedra Ramon Llull, adscrita a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona i, posteriorment, l’Escola Universitària de Treball Social (1994-1998).
També aportà a Càritas noves maneres de fer i d’actuar que resultaven noves per a aquella època. Lamentablement, totes les assistents socials mallorquines de la primera fornada ja són mortes i no em poden fer arribar més clarícies.
La veig com una dona molt senzilla, valenta, decidida i lliure. Si la seva germana Francisca podia semblar-se a la Maria del text bíblic, na Pepa podria dir-se que n'era la Marta.
Pel que llegesc, ha passat els seus darrers dies ben atesa a la Residència 3ª Edat Elena, situada al carrer d’Isidor Antillon, a Ciutat, en estreta col·laboració amb l’Institut Mallorquí d'Afers Socials (IMAS) i l’IB-Salut.
La recordam amb molta admiració i afecte, i en lamentam profundament la pèrdua. Q.D.E.P.
Yo he tenido la suerte de ser su biznieto y me he emocionado leyendo este artículo, enhorabuena!
ResponEliminaEste blog hace una gran labor. Este espacio es muy necesario ya que hubo gente que fue muy importante pero no ocuparon ningún cargo oficial y por tanto no pueden estar en Wikipedia pero sus historias tienen que ser contadas.
M'alegra ben molt, Ferran, que t'hagi agradat això que se'm va ocórrer d'escriure i publicar, dos anys i gairebé vuit mesos enrere, amb motiu de la mort de la bona amiga Pepa Moragues. T'agraesc ben molt el comentari que fas sobre aquest blog, que no pretén cap altra cosa que comunicar, a qui vulgui atendre-hi ,allò que se m'ocorre de transcriure-hi, com a ciutadà llis i ras d'una societat pentura massa abocada a parar esment a grans esdeveniments, grans personatges, grans institucions, grans equips esportius, grans concentracions, grans peregrinacions.... Oblidant-se, també pentura massa, d'aquella altra gent que, tira tira, va fent coses al seu entorn en benefici del conjunt de la població. Moltes gràcies.
ResponElimina