L’església parroquial de sant Nicolau, una de les cinc més antigues de Palma (1302), estava i està situada a un dels llocs més cèntrics de Ciutat. Ben enmig de carrers farcits d’establiments comercials, pastisseries de renom, galeries d’art, bars i restaurants o antigues cases de famílies nobles.
Actualment està encomanada a la Prelatura de l’Opus Dei, impulsada i fundada per sant Josemaría Escrivá de Balaguer.
Però l’any 1968 del segle passat, n’era rector mossèn Pau Oliver Ferrer. I jo m’hi exercia com un dels vicaris. Una mitja dotzena de capellans diocesans ens encarregàvem de les tasques parroquials diverses: tenien molt de tradicionals i romanien fortament marcades pels costums que hi havien introduït les famílies més riques de la noblesa palmesana
Des dels inicis del segle XIV no havien estat poques les famílies riques que havien contribuït a aixecar-la, reconstruir-la, restaurar-la, mantenir-la, ornar-la... dirigir-la, etc.
Això tenia molt de pes a l’hora d’envestir amb renovacions que molt poca gent de la feligresia volia i desitjava. Encara que provenguessin del Concili Vaticà II. Algunes d’aquelles famílies (Sureda i Verí -comte de Peralada, vescomte de Rocabertí, marquès de Vivot-, Pax -Can Berga-, Juncosa, Nadal, etc.) continuaven exercint molta d’influència en les pràctiques religioses parroquials.
Encara record l’impacte fort que em produí el fet de veure asseguts als primers bancs de l'església un grapat d’homes vestits de frac, color negre, amb corbatí i guants blancs posats. Havien de portar el pal·li que cobria la custòdia durant la processó del Corpus, per dins i fora del temple... Sempre ocupaven el primer banc de l’església a les festes més sonades.
També em cridaven l’atenció els usos freqüents que se’n feien de capes pluvials i ornaments eclesiàstics sumptuosos per a celebracions determinades, encomanades per famílies determinades i en ocasions determinades.
Aquella església de sant Nicolau també tenia el seu paper rellevant, cada any, durant uns moments de la processó o cavalcada de la Beata. Quan arribava a la plaça del Mercat, la carrossa es desviava i s’hi endinsava per acostar-se a la façana posterior de la parròquia, la que dóna a la sagristia. S’aturava davant la pedra on, segons la tradició, s’havia assegut la Beata.
Aleshores, tota la comitiva era rebuda pel clergat, les campanes sonaven a les totes rememorant l’esdeveniment i, des de la balconada parroquial, es lliuraven caramels a tota la concurrència. Era costum establert que la comitiva s’hi aturàs per venerar «la pedra» i rebre els regals que queien des de la balconada parroquial...
Es tractava d’una església marcadament tradicional que, d’acord amb el Concili Vaticà II, precisava de ser renovada en profunditat. Per a aquella tasca havien estat escollits el rector Pau Oliver Ferrer, i els seus vicaris Pere Llabrés Martorell i Cecili Buele Ramis. El primer, per a la renovació litúrgica («Sacrosanctum Concilium», Constitució sobre la Sagrada Litúrgia), i l’altre, jo mateix, per a la renovació de la pastoral juvenil («Gaudium et Spes», l’única Constitució pastoral del Concili Vaticà II que tractava sobre l’Església en el món contemporani).
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada