Passa al contingut principal

Al bon amic Pau Oliver (i 4): les meves primeres actuacions com a vicari de sant Nicolau

A partir del primer d’agost de 1968, vaig començar a treballar com a vicari, amb el rector de la parròquia, mossèn Pau Oliver, amb l’altre vicari, mossèn Pere Llabrés Martorell, i amb un grapat d'altres preveres més ancians, com mossèn Bartomeu Ferrer, mossèn Josep Clar, mossèn Jaume Bisellach o el capellà castrense mossèn Joan Company

Aleshores, per capellans no estàvem! A una sola parròquia del «Pentàgon» ens arreplegàvem permanentment set eclesiàstics. A més d'altres que queien per allà, amb motiu d'algun funeral o d'alguna festa litúrgica singularment important. 
    L'expressió, el «Pentàgon», feia referència al conjunt de les cinc parròquies més cèntriques i més antigues de Palma: Santa Eulàlia, Sant Miquel, Sant Jaume, Santa Creu i Sant Nicolau. Aquestes cinc parròquies constituïen allò que en deien «pentàgon»! El de Canamunt (les dues primeres) i el de Canavall (les tres restants).
M’encomanaren, sobretot, de continuar la mateixa tasca que hi havia desplegat amb les joventuts catòliques l'anterior vicari jove d'aquella parròquia, mossèn Joan Nicolau, natural de la vila mallorquina de Porreres. Era un d’aquells capellans joves que tenia una veu extraordinària de tenor i que se n'havia anat a treballar, deien, als Estats Units de Nord-amèrica. Més concretament a Texas.
No vaig arribar a saber ben bé què se n'arribà a fer, de la seva vida nord-americanitzada. No coincidírem mai a la parròquia de Sant Nicolau. Ens coneixíem del Seminari, això sí, en haver compartit tots dos la nostra pertinença comuna a l'Schola Cantorum, dirigida per mossèn Bernat Julià.

Amb escoltes i guies

Com que la tasca primordial que m’havien encomanat com a vicari de la parròquia de sant Nicolau girava en torn de l’atenció a la joventut, vaig continuar donant una mà, tant com podia, a la gent del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, majoritàriament jove. 
Una tasca que, lògicament, havia de desplegar fora dels límits geogràfics del terme parroquial de sant Nicolau (on no hi havia agrupament escolta). Ho feia en una altra parròquia, la de l’Encarnació, situada a l’eixample de Ciutat. 
Això no acabava de ser ben vist per segons quins membres d’aquella comunitat parroquial del ‘pentàgon’ de Ciutat. N’hi havia que s’estimaven més que aquell vicari jove es dedicàs a tasques més corrents, com dur els llibres de registre dels sagraments al dia, passar el rosari, escoltar confessions, presidir exposicions del Santíssim, visitar malalts i dur-los la comunió, acudir al cant de Vespres, restar més temps dins la sagristia...

Amb escolanets

En vaig parlar, d’allò, amb el rector, mossèn Pau Oliver. Tots dos vàrem veure clar que, sense deixar d’atendre l’Escoltisme, convenia també dedicar més esforços als col·lectius juvenils de la parròquia. Començant pels més acostats. Com eren els escolanets que ajudaven a servir les nombroses misses que se celebraven diàriament en aquella parròquia. 
Els vaig organitzar excursions i d’altres activitats amb què s’engrescaren. Tot i que no disposàvem de cap local adient on poder-ne dur a terme ni la més mínima acció.
Amb el pas dels anys, m'ha alegrat ben molt arribar a constatar que un d'aquells escolanets a la parròquia de Sant Nicolau, de Ciutat, qui devia tenir uns 10 anys d'edat aleshores, ha arribat a ser biblista il·lustre i canonge vicepresident del Capítol de la Seu Catedral de Mallorca: mossèn Francesc Ramis Darder. El felicit de tot cor.

Àmbit escolar

Un altre dels àmbits on vaig treballar com a vicari jove de mossèn Pau Oliver va ser l’àmbit escolar. Dins el terme parroquial de Sant Nicolau es trobava el col·legi de les Religioses Trinitàries que mantenien obert al carrer de la Concepció. El rector em recomanà que m’hi acostàs, oferint-hi la meva col·laboració en allò que considerassin més adient.
Sor Maria Camps, que n’era la superiora, se n’alegrà ben molt, de poder comptar amb l’ajuda d’un capellà de la parròquia de sant Nicolau, tant a l’hora de poder-ne disposar per a la celebració de la missa, com per a l’ensenyament de les classes de religió, com per a l’organització de convivències i exercicis espirituals amb les alumnes.
Em vaig prendre amb molt d’interès aquella tasca. Vaig freqüentar amb assiduïtat aquella casa, on vaig conèixer, entre d’altres, una d’aquelles religioses que més activament treballava amb la joventut. Li deien Sor Dolores. Era natural d’Arenas del Rey, un poblet de la província de Granada, situat a prop de la ciutat de Loja. Ens férem molt amics.

Tots dos plegats anàvem preparant activitats adreçades a aquell nombrós contingent d’alumnes, amb el desig i la intenció de contribuir a transmetre’ls els valors d’una educació que incidís intensament en el respecte cap a l’altra persona, com a font d’una millor convivència i d’una major felicitat interior.
A la casa d’espiritualitat de Son Bono duguérem a terme diverses trobades, jornades de convivència en dèiem aleshores, durant les quals intentàvem inculcar a les alumnes els valors religiosos de l’espiritualitat evangèlica i els valors humans del respecte cap als altres, de l’esforç personal, o del treball col·lectiu.
Sor Dolores vivia apassionadament aquella tasca educativa i formativa d’una forma que em meravellava. Amb molt d’entusiasme, amb una gran vitalitat, i sempre amb el somriure al rostre. Malgrat els ànims no sempre es trobassin en el millor ni al més alt nivell. Se la veia sempre decidida a enfrontar-se a les dificultats, amb l’empenta d’una dona que sabia ben bé allò que volia i que sabia ben bé com transmetre-ho a les generacions més joves.
La seva visió de la tasca pastoral tenia molt poc d’allò que era més comú en moltes altres monges d’aquell temps. Representava una nova forma de transmetre i comunicar la fe.
Moltes dècades després, m’ha alegrat ben molt trobar-me amb alguna d’aquelles antigues alumnes del centre escolar que regentaven les trinitàries del carrer de la Concepció. Convertides ja en mares i padrines, m’ha fet molt de goig comprovar que no solament continuen guardant-ne molt bon record, d’aquelles trobades, sinó que mantenen constant la pràctica i el compromís de romandre al servei de la gent que més ho necessita. Llar de Memòria, a sa Pobla, n’és un bon exemple.
Com a vicari de la parròquia de Sant Nicolau, vaig aprendre molt d’aquella dona, religiosa Trinitària, sor Dolores Fernández Ramos.

Anys després, tenguérem la gran sort de retrobar-nos, al Perú. Ella com a religiosa trinitària al barri limeny de Puente Piedra. Jo com a capellà diocesà encarregat de la parròquia Verge del Rosari al PJ San Martín, de la ciutat de Piura. Hi mantenguérem molt bona relació.
Morí massa jove. Déu se l’endugué massa prest. Que en pau descansi!

L'orgue de sant Nicolau

L’orgue de la parròquia de sant Nicolau era un bon orgue. Quan hi vaig arribar com a vicari, no vaig poder emprar-lo ni fer-lo sonar. Se n’havien d’iniciar les tasques de restauració programades, que començaren quan hi arribà l'orguener alemany Gerhard Grenzing
M’hi topava cada dia quan acudia a l'església parroquial de sant Nicolau, a Palma. Ell s'encarregava de la restauració de l'orgue d'aquella parròquia palmesana! El record perfectament. Persona treballadora, organitzada, ordenada, fascinada pels nombrosos i diversos instruments musicals, orgues singularment originals, que es conservaven a moltes esglésies de Mallorca. No se'n podia avenir!
Crec que no vaig desencaminat si afirm que l'orgue de l'església parroquial de Sant Nicolau, a Palma, degué ser-ne el primer, que restaurà a Mallorca. Em sembla que sí, que fou així. Se li hauria de demanar, a ell. Però, si més no, segur que en va ser un dels primers!

S'inicià com a orguener a Mallorca, precisament l'any 1969. Tot i que a la llista que vaig consultar a la seva web no vaig poder destriar-hi concretament la restauració de l'orgue de la parròquia de Sant Nicolau, sí que n'hi apareixien molts d'altres, d'orgues mallorquins, als quals posteriorment aquell home, que se n’havia enamorat, hi posava les seves mans tècniques artesanes.
M'alegrà ben molt sentir-lo parlar, cinquanta anys després, en un català perfecte per la televisió de Catalunya!
Vet ací la llista que en vaig extraure, a la correguda i sense haver-hi dedicat gaire temps, repassant-ne la seva web. Si no em vaig errar de comptes, n'ultrapassaven la vintena, els orgues mallorquins restaurats per aquest orguener alemany, Gerhard Grenzing: 
Estellencs (any 1969). Església de la Mare de Déu del Socors, Agustins, a Palma (any 1970). Calvià (any 1971). Convent de sant Jeroni, a Palma (any 1971). Banyalbufar (any 1971). Puigpunyent (any 1972). Petra (any 1972). Fornalutx (any 1972). Deià (any 1972). Parròquia de Sant Agustí, a Palma (any 1974). Convent de Sant Domingo, a Pollença (any 1977). Santanyí (any 1978). Moscari (any 1980). Parròquia de Santa Creu, a Palma (any 1981). Llucmajor (any 1982). Campos (any 1983). Sa Pobla (any 1987). Manacor (any 1997). Inca (any 2003). Alaró (any 2006). Deià (any 2007). Basílica de Sant Francesc, a Palma (any 2008).
Amant de la música i de tot quant l'envolta, em sent molt orgullós d'haver tractat de prop aquest orguener alemany que dedicà tant de temps i esforços per mantenir en actiu uns instruments musicals tan valuosos, com són ara aquests més de vint que he pogut seleccionar.

No m'estranya que l'illa de Mallorca fos, precisament, l'indret on Gerhard Grenzing havia restaurat més orgues. Sé que, en arribar-hi per primera vegada, havia quedat meravellat davant d'orgues tan excel·lents com el de Santanyí «amb els seus 1.104 tubs, el registre més nombrós del món». Fins al dia d'avui, aquest orgue meravellós santanyiner serveix d'instrument musical a festivals de música de renom.
També m'alegrà ben molt constatar que, a diferència de temps enrere, hores d'ara Mallorca compta amb orgueners mallorquins excel·lents. El bon amic campaneter Pere Miquel Reynés Florit, per més senyes, n'és un dels representants més dignes i insignes.

De Sant Nicolau a Santa Catalina Thomàs

Transcorregut un any i un mes, des que havia estat destinat pel bisbe a la parròquia de Sant Nicolau, de Palma, vaig rebre el meu segon nomenament episcopal. 
Duia la data del 27 de setembre de l’any 1969. Anava signat pel mateix titular de la "Secretaría de Cámara y Gobierno del Obispado de Mallorca" que m’havia remès el primer, José Sacanell
Hi reproduïen el formulari habitual, amb el text acostumat: 
"Por convenir al mejor servicio de la Iglesia, y teniendo en cuenta las recomendables circunstancias que en V.R. concurren, S.E.R., el señor Obispo, mi Señor, ha tenido a bien nombrar a V., con esta fecha Vicario Cooperador de Santa Catalina Thomàs. El título del nombramiento obra en la Caja Diocesana, debiendo recogerlo para la toma de posesión que procurará sea a la mayor brevedad. De ella dará cuenta, por medio de oficio, a esta Secretaría. Dios guarde a V.R. muchos años.- Rdo. Sr. D. Cecilio Buele Ramis".
El fet que el bisbe hagués nomenat rector del Seminari mossèn Pau Oliver,  qui s’havia exercit com a rector de la parròquia de Sant Nicolau on treballàvem plegats, i que n’hagués nomenat mossèn Jaume Cabrer com a successor, trasbalsà tots els plans inicials que ens havíem marcat de bon començament.
Mossèn Jaume Cabrer, com aquell qui diu, no feia ni quatre dies que havia estat el meu director espiritual al Seminari diocesà. Ens coneixíem massa, per poder dur a terme plegats les tasques parroquials, d’una manera lliure i solta...

Aleshores vaig rebre l'oferta d'anar a fer equip pastoral amb mossèn Sebastià Capó, nomenat rector de la parròquia de Santa Catalina Thomàs, i vaig acceptar-ho de bon grat. Me n'hi vaig anar, amb la idea d'ajudar-lo en la tasca d'impulsar una renovació pastoral que contribuís a actualitzar i modernitzar les pràctiques que havien estat introduïdes des de feia dècades per l'anterior ecònom mossèn Francesc Jaume.
Poc temps després que se n’hagués anat mossèn Pau Oliver, jo també vaig deixar de treballar com a vicari a la parròquia de Sant Nicolau. 
Me’n vaig anar a fer feina a la parròquia de Santa Catalina Tomàs. N’havia estat nomenat rector el bon amic mossèn Sebastià Capó Leal, 10 anys més vell que jo.
Puc dir i reconèixer públicament que, als inicis de la meva tasca sacerdotal, vaig tenir la gran sort de comptar amb l’ajut valuosíssim que em prestaren dos rectors excel·lents: mossèn Sebastià Capó Leal (que en pau descansi) i mossèn Pau Oliver Ferrer (que per molts d’anys visqui). 
Gràcies a Déu!


AD MULTOS ANNOS, BON AMIC PAU!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Al bon amic Toni Mateu Brunet

Dilluns 3 de maig de 2021. M’arriba la notícia trista de la mort del bon amic Toni Mateu Brunet , 10 mesos més vell que jo. Desig de tot cor que en pau descansi! Tots dos som de Palma. Ell entra al Seminari l’any 1954. Jo ho faig l’any següent, als 10 anys d’edat. Són més de seixanta-cinc anys de coneixença. A tongades, en comunicació ben directa. Gran part d’aquestes dècades, a una certa distància. Sempre bons amics. Sobretot, des que, seminaristes menors, en temps de vacances d’estiu ens afanyam tots dos a estudiar plegats les lliçons que amaguen els secrets més recòndits del «grec clàssic»... Ho feim al seu domicili familiar situat en una casa del Terreno, al carrer Ramon Servera Moyà. Darrera vegada que ens veim: a la capella del Seminari Vell, durant la celebració de la festa de la Càtedra de sant Pere amb els Amics del Seminari , el 18 de febrer de 2017, presidida pel bisbe de Mallorca  Sebastià Taltavull .  El trob molt tocat! Abans de la missa, vaig a saludar-lo. Assegut com es

Al cinquantè aniversari de l'ordenació sacedotal

Mig segle després, tot recordant aquell 16 de juny de 1968, quan faig part de la promoció mallorquina de capellans del 68, m'entren ganes d'escriure unes retxes. Van adreçades, sobretot, a aquelles amistats d'avui dia que no van poder assaborir la feta ni compartir amb nosaltres l'esdeveniment o no van poder fruir-hi amb la mateixa intensitat. Som 15, els capellans mallorquins del Maig del 68, ordenats pel bisbe Rafael Álvarez Lara , a la capella del Seminari Nou, el 16 de juny de 1968.  N'han passat cinquanta anys, des d'aquell esdeveniment tan significatiu com admirable en les nostres vides. Aquest mig segle de vida, n'hi hem vist tantes, i n'hi han passat tantíssimes més, de coses, que, d'una manera o una altra ens marquen i deixen empremta rellevant en la nostra personalitat humana. Enguany, com sol succeir cada any amb motiu de la festa de Jesucrist Gran Sacerdot , també es fa pública la notícia d'una Diada sacerdotal a Lluc. La

A la memòria de mossèn Jaume Cabrer i Lliteras

En bon darrer dia del mes d’agost de 2020, m’arriba la notícia de la mort de mossèn Jaume Cabrer i Lliteras , canonge emèrit de la Seu Catedral de Mallorca. Que descansi en pau! Anima eius et animae omnium fidelium defunctorum per Dei misericordiam requiescant in pace. La meva relació personal amb aquest capellà manacorí comença al Seminari diocesà de Mallorca. S’hi exerceix durant anys com a director espiritual. Acabada la carrera eclesiàstica, quan som destinat com a vicari coadjutor a la parròquia de sant Nicolau, al Pentàgon de  Ciutat, torn a trobar-me amb ell al cap d’uns pocs mesos, l’any 1969, quan el bisbe l’anomena rector, succeint en el càrrec a mossèn Pau Oliver Ferrer . Hi treball conjuntament poc temps, amb mossèn Jaume Cabrer , degut al nomenament que m’arriba del bisbe com a vicari coadjutor de la parròquia de Santa Catalina Thomàs, a l’Eixample de Ciutat, juntament amb mossèn Sebastià Capó Leal , com a rector, i mossèn Jaume Forteza Roca , mossèn Pere