Passa al contingut principal

Al bon amic Pau Oliver (3): El meu primer nomenament eclesiàstic: vicari cooperador de sant Nicolau


Amb motiu de la comunicació que em feren arribar, des de l’Associació Cultural Amics del Seminari de Mallorca, sobre la celebració del 70è aniversari de l’ordenació sacerdotal de Pau Oliver Ferrer, amb una Eucaristia a la parròquia de sant Miquel de Palma, a les 19:h de dia 15 de juliol, se m’ocorregué de fer-ne una ampliació més extensa d’aquest escrit meu.

En record del bon amic, «el meu primer rector», i amb agraïment a tot quant va fer per mi, quan em pertocà de fer les meves primeres passes dins el món dels eclesiàstics mallorquins l’any 1968.

Record perfectament que el primer dels nomenaments eclesiàstics com a capellà novell no va torbar gaire a sortir del Bisbat de Mallorca i arribar a les meves mans, just quatre dies després d'haver rebut l'ordenació sacerdotal.

Aleshores jo no li donava gaire importància als papers i documents oficials. Tot i així, me'ls guardava i arxivava. Cosa que avui em permet d’afirmar que fou dia 20 de juny de l’any 1968, que el "Rdo. Sr. D. Cecilio Buele Ramis" rebia la primera notificació provenint de la "Secretaría de Cámara y Gobierno del Obispado de Mallorca", signada per "José Sacanell". 

Textualment deia això: 

"Por convenir al mejor servicio de la Iglesia y teniendo en cuenta las recomendables circunstancias que en V.R. concurren, S.E.R. el señor Obispo, mi Señor, ha tenido a bien nombrar a V., con esta fecha, Vicario Cooperador de San Nicolás. El título del nombramiento obra en esta Secretaría de Cámara, debiendo recogerlo para la toma de posesión que procurará sea a la mayor brevedad. De ella dará cuenta, por medio de oficio, a esta Secretaría. Dios guarde a V.R. muchos años. Palma, 20 de junio de 1968".

L'endemà mateix, dia 21 de juny de 1968, em feia present a la Cúria diocesana, a la Secretaria de Cambra del Bisbat, i m’estenien el títol del primer nomenament eclesiàstic. Anava signat per "Rafael, Obispo de Mallorca", "Dei et Apostolicae Sedis Gratia Episcopus Maioricensis"

Hi vaig pagar tots els drets a la Cancelleria-Secretaria de Mallorca, - que feien un total de 100 pessetes -, amb els corresponents segells sense cap valor postal - de la "Mutua del Clero", "Pro Seminario" i "Por Construcción Templos Parroquiales" -.

En vaig rebre el text original, que deia textualment: 

"Teniendo en consideración las circunstancias que concurren en V.R., por el presente venimos en nombrarle y le nombramos Vicario Cooperador de la Parroquia de San Nicolás, de esta Ciudad, con todas las facultades, derechos y obligaciones propias de dicho cargo, al cual deberá incoporarse el dia 1º de agosto. Dios guarde a V.R. muchos años. Palma de Mallorca, 19 de junio de 1968. Rvdo. D. Cecilio Buele Ramis".

Tot i haver rebut i tenir a les mans aquest nomenament eclesiàstic (que m’urgia d'incorporar-me a la parròquia dia 1 d’agost), vaig acabar de passar aquell mes de juny i tot el mes de juliol, realitzant tasques diverses com a capellà novell. 

Foren cinc setmanes molt intenses, ben aprofitades i en àmbits distints.

He de reconèixer que, fins aquell any de 1968, jo havia romàs com aquell qui diu dins del niu o dins la closca de l'ou. Homes d'església, afectats per la moral i els bons costums, els quinze condeixebles de la promoció sacerdotal mallorquina del Maig del 68 havíem fet estudis intensos d'Humanitats, Filosofia i Teologia en règim d'internat estricte. Aleshores no ens permetien ni tan sols guaitar al pati exterior on es bellugava la gent més lluitadora de les contrades centre-europees o llatinoamericanes. 

Viatge a Lorda

Just acabat de ser ordenat capellà, vaig obtenir el meu primer passaport. Era el mes de juliol de 1968. Estava expedit a Palma, al Gobierno Civil de Baleares. Em serví per poder viatjar per primera vegada en ma vida a l’estranger. Entre d'altres indrets de França, em vaig fer present al santuari marià de Lorda.  

Amb un grapat de companys capellans n’organitzàrem el viatge que realitzàrem en el cotxe del bon amic porrerenc Joan Rosselló Lliteras, l’arxiver diocesà, un Seat 850.

Com era costum de l’època, naturalment, el bisbe de Mallorca ens hagué d’autoritzar a sortir de la diòcesi. Cosa que va fer com a «RAPHAEL Álvarez Lara, Dei et Sanctae Sedis Apostolicae gratia, Episcopus Maioricensis».

El record d’aquelles quatre misses nostres al santuari marià, de les primeres que fèiem, cadascú pel seu compte, d’esquena a la gent, totalment en llatí, servint-nos l’un a l’altre com escolanets... quan encara no s’havia estès el costum de concelebrar, avui, encara ara, em produeixen calfreds difícils d’evitar.

Consiliari escolta

En sortir del Seminari, vaig tenir l'oportunitat de ficar-me de mica en mica en el Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, com a consiliari. Era l'any 1968.

Qui m'havia empès de bones maneres a ficar-m'hi de ple havia estat el bon amic, veí i company d'estudis, n'Andreu Obrador Siquier. Ell, sent encara estudiant de Teologia al Seminari diocesà, abans de ser ordenat prevere, ja havia començat a fer de consiliari a l’Agrupament Escolta ‘Verge de Lluc’ de la parròquia de l'Encarnació, a Ciutat. 

M’hi convidà, a participar-hi, creient que hi podríem fer molt bona feina tots dos. M’hi vaig engrescar a les totes. Era un dels àmbits d’actuació pastoral a què dedicava més esforços i més temps.

Colònies d’Estiu de Càritas

Coincidia tot plegat amb el temps en què amb altres companys d'estudis (Joan Mora, Biel Pérez, Jaume Ribas, Ramon Serra, etc) ens havíem embrancat en la tasca de realitzar allò que en dèiem Colònies d'Estiu. Organitzades per Càritas Diocesana, aquelles trobades estiuenques anaven destinades a procurar uns dies de vacances als infants més pobres de Mallorca. Ocupàvem unes instal·lacions que ens havien cedit els militars a Alcanada, dins el terme municipal d'Alcúdia. 

Com ja havien fet altres anys companys meus de promoció, m'hi vaig apuntar a prestar-hi el meu servei aquell estiu de 1968. Aconseguírem que un bon nombre d'infants amb recursos modestos poguessin romandre uns dies en contacte directe amb la natura, trobassin un ambient d'expansió i de joc al seu abast, i n’enfortissin els lligams d'amistat amb infants d'altres contrades.

Aquelles Colònies de Vacances pretenien engrescar els infants en la construcció d’un país i d’un món millor, oferint-los una educació en el lleure, i facilitant-los un accés més digne a la societat dels adults. 

Més d'un miler de nins i nines s'hi havien acollit, a aquells torns de vacances, des que Càritas els havia introduït a Mallorca. Sense comptar-hi altres milers que havien assistit als que organitzaven les distintes parròquies de la diòcesi mallorquina.

Aquell any 1968, per dificultats d'instal·lació, es va fer públic que Càritas Diocesana només podia atendre quatre torns de Colònies de Vacances, exclusivament destinades a nines. No hi havia més recursos disponibles. 

Des de la institució diocesana demanaven ajuda voluntària per poder fer front a les despeses que ocasionava aquella iniciativa, sorgida d'una entitat que aleshores mantenia la seu social al carrer de Can Savellà, nº 17, de Palma.

Campament a Lluc amb el Patronat

Amb el Pare Enric Ventura i Noceras, el jesuïta que mantenia l’obra social del Patronat Obrer de Palma, hi vaig col·laborar molt estretament, sobretot organitzant als estius una espècie de campament infantil a les cel·les del santuari de Lluc.

El bon amic Ramon Serra (que en pau descansi) m’hi va engrescar.

Tots dos ajudàvem el Pare Ventura en la tasca de dur-ho a terme de la manera millor possible. Es tractava d’una colla de desenes d’infants que freqüentaven les instal·lacions esportives i recreatives del Patronat Obrer de Sant Josep, a Palma. I que no tenien cap altra oportunitat de gaudir a l’estiu d’altre tipus d’acampades que feien altres col·lectius infantils i juvenils.

Els infants s’ho passaven molt bé, al santuari de Lluc. Ben menjats, nodrits i alimentats per les monges, Germanes de la Caritat, dirigides per l'activa i molt dinàmica Sor Jerònia.

No s’ho devien passar tan bé la resta de pelegrins que s’hi allotjaven. Ja sabien que, com cada any a l’estiu, tendrien una quinzena de dies amb molt de trull...

(CONTINUA)


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Al bon amic Toni Mateu Brunet

Dilluns 3 de maig de 2021. M’arriba la notícia trista de la mort del bon amic Toni Mateu Brunet , 10 mesos més vell que jo. Desig de tot cor que en pau descansi! Tots dos som de Palma. Ell entra al Seminari l’any 1954. Jo ho faig l’any següent, als 10 anys d’edat. Són més de seixanta-cinc anys de coneixença. A tongades, en comunicació ben directa. Gran part d’aquestes dècades, a una certa distància. Sempre bons amics. Sobretot, des que, seminaristes menors, en temps de vacances d’estiu ens afanyam tots dos a estudiar plegats les lliçons que amaguen els secrets més recòndits del «grec clàssic»... Ho feim al seu domicili familiar situat en una casa del Terreno, al carrer Ramon Servera Moyà. Darrera vegada que ens veim: a la capella del Seminari Vell, durant la celebració de la festa de la Càtedra de sant Pere amb els Amics del Seminari , el 18 de febrer de 2017, presidida pel bisbe de Mallorca  Sebastià Taltavull .  El trob molt tocat! Abans de la missa, vaig a saludar-lo. Assegut com es

Al bon amic solleric Josep Arbona Alcover

M’arriba la notícia de la mort del bon amic solleric Pep Arbona Alcover , en bon matí de divendres 6 de novembre de 2020. Me la comunica un altre bon amic comú i condeixeble seu, el concarrí Jaume Obrador Soler . Li ho agraesc, tot desitjant que descansi en pau el bon amic solleric. Seixanta-cinc anys enrere, començam a compartir estudis eclesiàstics al Seminari diocesà de Mallorca. Durant onze dels tretze anys seguits que m’hi pas en règim d’internat estricte. Ells, qui em duen dos cursos per davant, s’ordenen capellans l’any 1966. Jo l’any 1968. Compartim tots tres, també, la condició de secularitzats. Capellans que no podem continuar exercint-ne la tasca, a causa d’una norma canònica que ens prohibeix d’estimar una dona i contraure-hi matrimoni...  Des d’àmbits distints, continuam compartint l’afany de contribuir a millorar aquest món nostre, aportant-hi dosis d’humanitat, de reflexió analítica i d’una perspectiva transcendent que ens engresca a construir-lo amb criteris de germano

Al bon amic Antoni Roig, primer rector de l’Encarnació

  M’acaba d’arribar la notícia de la mort del bon amic Toni Roig , a l’edat de 94 anys, qui fou el primer rector de la parròquia de l’Encarnació . On vaig exercir-ne el mateix càrrec tres anys seguits, 1979-1982. Se'n fa la missa funeral dilluns, 8 de febrer. La notícia m’ha colpit molt. Sobretot, quan em diuen que ha estat ingressat a l’ hospital Joan March , altre temps anomenat Clínica Caubet , afectat pel virus de la covid19. També m’indiquen que, per voluntat seva, no se celebrarà cap ritus de comiat. Tot d’una que ho he sabut, m’he posat en contacte amb la seva dona, na Teresa Blanco , qui l’ha acompanyat durant dècades en la vida de capellà secularitzat... M’hi he oferit, en tot quant consideri que hi pugui ser útil. M’ho ha agraït. En pocs instants, han passat pel meu cap tants i tants moments compartits amb en Toni Roig! Em resulta difícil resumir-ho en poques retxes. Per a mi, en Toni Roig, (que va néixer a Cas Concos des Cavaller el 18 de gener de 1927, i fou ordenat pre