El record que mantenc viu de mossèn Pau Oliver Ferrer, el meu primer rector, a la parròquia de sant Nicolau, a Ciutat, on l’any 1968, recent sortit del Seminari, vaig rebre la meva primera destinació com a vicari, no pot deixar de ser més que agradós i força enriquidor. Cinquanta-tres anys després!
M’hi vaig trobar molt a gust, amb una tan bona persona com ell. Aquell rector provenia d’una de les famílies cristianes de gran renom al centre de Palma. La seva casa pairal estava situada al carrer de Sans, entre les esglésies de santa Eulàlia i sant Francesc. El seu tarannà s’adeia bastant amb el de les famílies més benestants que s’acostaven amb més freqüència a la parròquia de sant Nicolau.
Jo provenia d’una de les famílies cristianes més modestes de Ciutat. Tots sis membres vivíem en una «vivenda protegida» del grup Juníper Serra, situada a la barriada perifèrica palmesana denominada «El Molinar de Levante». Just davant la fàbrica de gas i electricitat, quan amollava fumerades carregades de carbonissa a les totes...
A dir ver, no m’acabava de sentir plenament a gust entre les famílies de renom que freqüentaven la parròquia. Tampoc no n’era l’àmbit d’actuació que se m’havia encomanat de treballar. Per això, continuo guardant-ne molt bon record.
La perspectiva que em dóna el temps, el viscut fins ara, em duu a veure moltes de les coses passades, d’una manera molt distinta a com les veia quan les feia. Així és la vida.
Un cop dita i celebrada la meva primera missa nova a la parròquia de la Santíssima Trinitat, ordenat ja sacerdot, després de tretze anys d’estudis al Seminari Diocesà de Mallorca, m'arribava l’hora de començar a emprar les eines més propícies per anar pegant «cops de mall damunt l'encruia».
Molt pocs dies després de l’ordenació, el 19 de juny de 1968, el bisbe andalús de Mallorca, monsenyor Rafael Álvarez Lara em nomenava vicari cooperador de la parròquia de Sant Nicolau, de Palma. N’era el rector mossèn Pau Oliver Ferrer.
Qui era aquell rector, 18 anys més vell que jo? Es tractava d'un prevere mallorquí que havia estat ordenat de capellà el mateix any que jo havia fet la Primera Comunió (1951), quatre anys abans que jo entràs al Seminari (1955).
S’havia llicenciat en Teologia a la Universitat de Salamanca. Havia començat fent de capellà d’Honor del bisbe Hervàs. L’any 1955 (quan jo vaig entrar al Seminari) fou nomenat vicari de la parròquia de Sant Nicolau.
Els primers records que mantenc vius, de Pau Oliver, són de l’època que s’exercia com a vicari in Capite a la parròquia de sant Agustí dependent de la parròquia de Gènova (1962-1967). N’aixecà l’església nova, símbol evident del seu tarannà progressista i avançat, per a l’època. Alhora que del seu «saber fer» amb la gent de més recursos disponibles, com hi havia en aquella barriada benestant de sant Agustí.
Un cop nomenat rector de sant Nicolau (1967), hi vaig mantenir una relació més directa: primer com a diaca que hi col·laborà i després com a vicari nomenat pel bisbe, pocs dies després d’haver estat ordenat prevere (20-06-1968).
Del poc temps que hi vaig col·laborar (se n'anà de rector al Seminari, a finals d'aquell any mateix), en guard molt bons records. Com també del que desplegà, essent rector de la parròquia de sant Alonso Rodríguez (1978), quan vaig tornar a coincidir amb ell en tasques pastorals una dècada després, ja com a rector de la parròquia de l’Encarnació (1979).
El fet és que vàrem trencar gairebé qualsevol altre contacte posterior, pràcticament, des que vaig deixar de pertànyer a la nòmina del clergat diocesà de Mallorca (1982).
Tot i amb això, la nostra relació sempre ha estat molt cordial i respectuosa.
Per a mi, Pau Oliver és un d'aquells capellans que continuo considerant, en la seva edat tan avançada, com un dels preveres mallorquins més «potables». En el sentit que es fa escoltar bé, quan predica les seves homilies (que les preparava amb gran diligència) o quan manté qualque conversa o diàleg. S’hi pot parlar, amb ell, tranquil·lament, sobre qualsevol temàtica. Sempre té a punt alguna paraula adient.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada