Passa al contingut principal

Al bon amic Pau Oliver (2): el meu primer rector

El record que mantenc viu de mossèn Pau Oliver Ferrer, el meu primer rector, a la parròquia de sant Nicolau, a Ciutat, on l’any 1968, recent sortit del Seminari,  vaig rebre la meva primera destinació com a vicari, no pot deixar de ser més que agradós i força enriquidor. Cinquanta-tres anys després!

M’hi vaig trobar molt a gust, amb una tan bona persona com ell. Aquell rector provenia d’una de les famílies cristianes de gran renom al centre de Palma. La seva casa pairal estava situada al carrer de Sans, entre les esglésies de santa Eulàlia i sant Francesc. El seu tarannà s’adeia bastant amb el de les famílies més benestants que s’acostaven amb més freqüència a la parròquia de sant Nicolau.

Jo provenia d’una de les famílies cristianes més modestes de Ciutat. Tots sis membres vivíem en una «vivenda protegida» del grup Juníper Serra, situada a la barriada perifèrica palmesana denominada «El Molinar de Levante». Just davant la fàbrica de gas i electricitat, quan amollava fumerades carregades de carbonissa a les totes... 

        A dir ver, no m’acabava de sentir plenament a gust entre les famílies de renom que freqüentaven la parròquia. Tampoc no n’era l’àmbit d’actuació que se m’havia encomanat de treballar. Per això, continuo guardant-ne molt bon record.

La perspectiva que em dóna el temps, el viscut fins ara, em duu a veure moltes de les coses passades, d’una manera molt distinta a com les veia quan les feia. Així és la vida.

Un cop dita i celebrada la meva primera missa nova a la parròquia de la Santíssima Trinitat, ordenat ja sacerdot, després de tretze anys d’estudis al Seminari Diocesà de Mallorca, m'arribava l’hora de començar a emprar les eines més propícies per anar pegant «cops de mall damunt l'encruia».

Molt pocs dies després de l’ordenació, el 19 de juny de 1968, el bisbe andalús de Mallorca, monsenyor Rafael Álvarez Lara em nomenava vicari cooperador de la parròquia de Sant Nicolau, de Palma. N’era el rector mossèn Pau Oliver Ferrer.

Qui era aquell rector, 18 anys més vell que jo? Es tractava d'un prevere mallorquí que havia estat ordenat de capellà el mateix any que jo havia fet la Primera Comunió (1951), quatre anys abans que jo entràs al Seminari (1955). 

S’havia llicenciat en Teologia a la Universitat de Salamanca. Havia començat fent de capellà d’Honor del bisbe Hervàs. L’any 1955 (quan jo vaig entrar al Seminari) fou nomenat vicari de la parròquia de Sant Nicolau.

Els primers records que mantenc vius, de Pau Oliver, són de l’època que s’exercia com a vicari in Capite a la parròquia de sant Agustí dependent de la parròquia de Gènova (1962-1967). N’aixecà l’església nova, símbol evident del seu tarannà progressista i avançat, per a l’època. Alhora que del seu «saber fer» amb la gent de més recursos disponibles, com hi havia en aquella barriada benestant de sant Agustí.

Un cop nomenat rector de sant Nicolau (1967), hi vaig mantenir una relació més directa: primer com a diaca que hi col·laborà i després com a vicari nomenat pel bisbe, pocs dies després d’haver estat ordenat prevere (20-06-1968).

Del poc temps que hi vaig col·laborar (se n'anà de rector al Seminari, a finals d'aquell any mateix), en guard molt bons records. Com també del que desplegà, essent rector de la parròquia de sant Alonso Rodríguez (1978), quan vaig tornar a coincidir amb ell en tasques pastorals una dècada després, ja com a rector de la parròquia de l’Encarnació (1979). 

El fet és que vàrem trencar gairebé qualsevol altre contacte posterior, pràcticament, des que vaig deixar de pertànyer a la nòmina del clergat diocesà de Mallorca (1982).

Tot i amb això, la nostra relació sempre ha estat molt cordial i respectuosa. 

        Per a mi, Pau Oliver és un d'aquells capellans que continuo considerant, en la seva edat tan avançada, com un dels preveres mallorquins més «potables». En el sentit que es fa escoltar bé, quan predica les seves homilies (que les preparava amb gran diligència) o quan manté qualque conversa o diàleg. S’hi pot parlar, amb ell, tranquil·lament, sobre qualsevol temàtica. Sempre té a punt alguna paraula adient.

(CONTINUA)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Al bon amic Toni Mateu Brunet

Dilluns 3 de maig de 2021. M’arriba la notícia trista de la mort del bon amic Toni Mateu Brunet , 10 mesos més vell que jo. Desig de tot cor que en pau descansi! Tots dos som de Palma. Ell entra al Seminari l’any 1954. Jo ho faig l’any següent, als 10 anys d’edat. Són més de seixanta-cinc anys de coneixença. A tongades, en comunicació ben directa. Gran part d’aquestes dècades, a una certa distància. Sempre bons amics. Sobretot, des que, seminaristes menors, en temps de vacances d’estiu ens afanyam tots dos a estudiar plegats les lliçons que amaguen els secrets més recòndits del «grec clàssic»... Ho feim al seu domicili familiar situat en una casa del Terreno, al carrer Ramon Servera Moyà. Darrera vegada que ens veim: a la capella del Seminari Vell, durant la celebració de la festa de la Càtedra de sant Pere amb els Amics del Seminari , el 18 de febrer de 2017, presidida pel bisbe de Mallorca  Sebastià Taltavull .  El trob molt tocat! Abans de la missa, vaig a saludar-lo. Assegut com es

Al cinquantè aniversari de l'ordenació sacedotal

Mig segle després, tot recordant aquell 16 de juny de 1968, quan faig part de la promoció mallorquina de capellans del 68, m'entren ganes d'escriure unes retxes. Van adreçades, sobretot, a aquelles amistats d'avui dia que no van poder assaborir la feta ni compartir amb nosaltres l'esdeveniment o no van poder fruir-hi amb la mateixa intensitat. Som 15, els capellans mallorquins del Maig del 68, ordenats pel bisbe Rafael Álvarez Lara , a la capella del Seminari Nou, el 16 de juny de 1968.  N'han passat cinquanta anys, des d'aquell esdeveniment tan significatiu com admirable en les nostres vides. Aquest mig segle de vida, n'hi hem vist tantes, i n'hi han passat tantíssimes més, de coses, que, d'una manera o una altra ens marquen i deixen empremta rellevant en la nostra personalitat humana. Enguany, com sol succeir cada any amb motiu de la festa de Jesucrist Gran Sacerdot , també es fa pública la notícia d'una Diada sacerdotal a Lluc. La

A la memòria de mossèn Jaume Cabrer i Lliteras

En bon darrer dia del mes d’agost de 2020, m’arriba la notícia de la mort de mossèn Jaume Cabrer i Lliteras , canonge emèrit de la Seu Catedral de Mallorca. Que descansi en pau! Anima eius et animae omnium fidelium defunctorum per Dei misericordiam requiescant in pace. La meva relació personal amb aquest capellà manacorí comença al Seminari diocesà de Mallorca. S’hi exerceix durant anys com a director espiritual. Acabada la carrera eclesiàstica, quan som destinat com a vicari coadjutor a la parròquia de sant Nicolau, al Pentàgon de  Ciutat, torn a trobar-me amb ell al cap d’uns pocs mesos, l’any 1969, quan el bisbe l’anomena rector, succeint en el càrrec a mossèn Pau Oliver Ferrer . Hi treball conjuntament poc temps, amb mossèn Jaume Cabrer , degut al nomenament que m’arriba del bisbe com a vicari coadjutor de la parròquia de Santa Catalina Thomàs, a l’Eixample de Ciutat, juntament amb mossèn Sebastià Capó Leal , com a rector, i mossèn Jaume Forteza Roca , mossèn Pere