Passa al contingut principal

Al bon amic Pau Oliver (2): el meu primer rector

El record que mantenc viu de mossèn Pau Oliver Ferrer, el meu primer rector, a la parròquia de sant Nicolau, a Ciutat, on l’any 1968, recent sortit del Seminari,  vaig rebre la meva primera destinació com a vicari, no pot deixar de ser més que agradós i força enriquidor. Cinquanta-tres anys després!

M’hi vaig trobar molt a gust, amb una tan bona persona com ell. Aquell rector provenia d’una de les famílies cristianes de gran renom al centre de Palma. La seva casa pairal estava situada al carrer de Sans, entre les esglésies de santa Eulàlia i sant Francesc. El seu tarannà s’adeia bastant amb el de les famílies més benestants que s’acostaven amb més freqüència a la parròquia de sant Nicolau.

Jo provenia d’una de les famílies cristianes més modestes de Ciutat. Tots sis membres vivíem en una «vivenda protegida» del grup Juníper Serra, situada a la barriada perifèrica palmesana denominada «El Molinar de Levante». Just davant la fàbrica de gas i electricitat, quan amollava fumerades carregades de carbonissa a les totes... 

        A dir ver, no m’acabava de sentir plenament a gust entre les famílies de renom que freqüentaven la parròquia. Tampoc no n’era l’àmbit d’actuació que se m’havia encomanat de treballar. Per això, continuo guardant-ne molt bon record.

La perspectiva que em dóna el temps, el viscut fins ara, em duu a veure moltes de les coses passades, d’una manera molt distinta a com les veia quan les feia. Així és la vida.

Un cop dita i celebrada la meva primera missa nova a la parròquia de la Santíssima Trinitat, ordenat ja sacerdot, després de tretze anys d’estudis al Seminari Diocesà de Mallorca, m'arribava l’hora de començar a emprar les eines més propícies per anar pegant «cops de mall damunt l'encruia».

Molt pocs dies després de l’ordenació, el 19 de juny de 1968, el bisbe andalús de Mallorca, monsenyor Rafael Álvarez Lara em nomenava vicari cooperador de la parròquia de Sant Nicolau, de Palma. N’era el rector mossèn Pau Oliver Ferrer.

Qui era aquell rector, 18 anys més vell que jo? Es tractava d'un prevere mallorquí que havia estat ordenat de capellà el mateix any que jo havia fet la Primera Comunió (1951), quatre anys abans que jo entràs al Seminari (1955). 

S’havia llicenciat en Teologia a la Universitat de Salamanca. Havia començat fent de capellà d’Honor del bisbe Hervàs. L’any 1955 (quan jo vaig entrar al Seminari) fou nomenat vicari de la parròquia de Sant Nicolau.

Els primers records que mantenc vius, de Pau Oliver, són de l’època que s’exercia com a vicari in Capite a la parròquia de sant Agustí dependent de la parròquia de Gènova (1962-1967). N’aixecà l’església nova, símbol evident del seu tarannà progressista i avançat, per a l’època. Alhora que del seu «saber fer» amb la gent de més recursos disponibles, com hi havia en aquella barriada benestant de sant Agustí.

Un cop nomenat rector de sant Nicolau (1967), hi vaig mantenir una relació més directa: primer com a diaca que hi col·laborà i després com a vicari nomenat pel bisbe, pocs dies després d’haver estat ordenat prevere (20-06-1968).

Del poc temps que hi vaig col·laborar (se n'anà de rector al Seminari, a finals d'aquell any mateix), en guard molt bons records. Com també del que desplegà, essent rector de la parròquia de sant Alonso Rodríguez (1978), quan vaig tornar a coincidir amb ell en tasques pastorals una dècada després, ja com a rector de la parròquia de l’Encarnació (1979). 

El fet és que vàrem trencar gairebé qualsevol altre contacte posterior, pràcticament, des que vaig deixar de pertànyer a la nòmina del clergat diocesà de Mallorca (1982).

Tot i amb això, la nostra relació sempre ha estat molt cordial i respectuosa. 

        Per a mi, Pau Oliver és un d'aquells capellans que continuo considerant, en la seva edat tan avançada, com un dels preveres mallorquins més «potables». En el sentit que es fa escoltar bé, quan predica les seves homilies (que les preparava amb gran diligència) o quan manté qualque conversa o diàleg. S’hi pot parlar, amb ell, tranquil·lament, sobre qualsevol temàtica. Sempre té a punt alguna paraula adient.

(CONTINUA)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Al bon amic Toni Mateu Brunet

Dilluns 3 de maig de 2021. M’arriba la notícia trista de la mort del bon amic Toni Mateu Brunet , 10 mesos més vell que jo. Desig de tot cor que en pau descansi! Tots dos som de Palma. Ell entra al Seminari l’any 1954. Jo ho faig l’any següent, als 10 anys d’edat. Són més de seixanta-cinc anys de coneixença. A tongades, en comunicació ben directa. Gran part d’aquestes dècades, a una certa distància. Sempre bons amics. Sobretot, des que, seminaristes menors, en temps de vacances d’estiu ens afanyam tots dos a estudiar plegats les lliçons que amaguen els secrets més recòndits del «grec clàssic»... Ho feim al seu domicili familiar situat en una casa del Terreno, al carrer Ramon Servera Moyà. Darrera vegada que ens veim: a la capella del Seminari Vell, durant la celebració de la festa de la Càtedra de sant Pere amb els Amics del Seminari , el 18 de febrer de 2017, presidida pel bisbe de Mallorca  Sebastià Taltavull .  El trob molt tocat! Abans de la missa, vaig a saludar-lo. Assegut com es

Al bon amic solleric Josep Arbona Alcover

M’arriba la notícia de la mort del bon amic solleric Pep Arbona Alcover , en bon matí de divendres 6 de novembre de 2020. Me la comunica un altre bon amic comú i condeixeble seu, el concarrí Jaume Obrador Soler . Li ho agraesc, tot desitjant que descansi en pau el bon amic solleric. Seixanta-cinc anys enrere, començam a compartir estudis eclesiàstics al Seminari diocesà de Mallorca. Durant onze dels tretze anys seguits que m’hi pas en règim d’internat estricte. Ells, qui em duen dos cursos per davant, s’ordenen capellans l’any 1966. Jo l’any 1968. Compartim tots tres, també, la condició de secularitzats. Capellans que no podem continuar exercint-ne la tasca, a causa d’una norma canònica que ens prohibeix d’estimar una dona i contraure-hi matrimoni...  Des d’àmbits distints, continuam compartint l’afany de contribuir a millorar aquest món nostre, aportant-hi dosis d’humanitat, de reflexió analítica i d’una perspectiva transcendent que ens engresca a construir-lo amb criteris de germano

Al bon amic Antoni Roig, primer rector de l’Encarnació

  M’acaba d’arribar la notícia de la mort del bon amic Toni Roig , a l’edat de 94 anys, qui fou el primer rector de la parròquia de l’Encarnació . On vaig exercir-ne el mateix càrrec tres anys seguits, 1979-1982. Se'n fa la missa funeral dilluns, 8 de febrer. La notícia m’ha colpit molt. Sobretot, quan em diuen que ha estat ingressat a l’ hospital Joan March , altre temps anomenat Clínica Caubet , afectat pel virus de la covid19. També m’indiquen que, per voluntat seva, no se celebrarà cap ritus de comiat. Tot d’una que ho he sabut, m’he posat en contacte amb la seva dona, na Teresa Blanco , qui l’ha acompanyat durant dècades en la vida de capellà secularitzat... M’hi he oferit, en tot quant consideri que hi pugui ser útil. M’ho ha agraït. En pocs instants, han passat pel meu cap tants i tants moments compartits amb en Toni Roig! Em resulta difícil resumir-ho en poques retxes. Per a mi, en Toni Roig, (que va néixer a Cas Concos des Cavaller el 18 de gener de 1927, i fou ordenat pre