SABAL

MANIFIESTO FINAL CONGRESO INTERNACIONAL CURAS CASADOS Un grupo de unas 100 personas, llegadas de 15 países y pertenecientes al movimiento internacional de curas católicos casados, nos hemos reunido del 29 de octubre al 1 de noviembre en Guadarrama (Madrid - España) para celebrar un Congreso Internacional bajo el lema “Curas en unas comunidades adultas” . Ha sido especialmente destacable...haber contado con la presencia de 30 personas que, a pesar de la distancia y del coste económico, han venido a participar desde Latinoamérica. Culmina este acontecimiento un proceso ya antiguo: 7 congresos internacionales, más 7 latinoamericanos y otros muchos nacionales. Pertenecemos a ese amplio colectivo de creyentes en Jesús de Nazaret, que decidimos hace unos cuarenta años reivindicar de palabra y de obra la opcionalidad del celibato para los curas de la Iglesia católica de Occidente. Nuestro recorrido como colectivo ha ido ampliando la perspectiva inicial ...

A mb la visita que uns quants amics hem girat aquest capvespre a la Casa Llarga, on      el bon amic i company de lluites socials i polítiques, el manacorí Jaume      Santandreu, s'ha volgut encadenar en defensa d'un tractament millor per a la gent     més marginada de Mallorca, m'han quedat bastant més aclarits certs aspectes que     jo tenia una mica embullats.  D ies enrere, m'havia quedat molt sorprès davant la notícia publicada als mitjans de      comunicació, on apareixia en Jaume queixant-se molt durament del comportament     de les senyores de la Casa Llarga, membres de la família Feliu Fernández. Aquestes     l'haurien comminat a abandonar la casa aquesta mateixa setmana, i en Jaume s'hi     havia enrabiat tant que semblava que tragués foc pels queixals contra les cinc     dones...! E...

El pa del món basta per tothom i malgrat això la fam empeny a mig món. Però els farts no coneixen els dejuns. La desigualtat creix més a Espanya que a qualsevol país d’Europa i el FMI diu que està “en màxims històrics”. Segons Caritas 3 milions de persones a Espanya viuen amb 307 euros al mes i a Mallorca una de cada 4 es troba en situació de pobresa. Per altra banda, oh misteri!, el Credit Suisse diu que el 2012 va augmentar en 47.000 el número de milionaris d’Espanya (el 2013 ja són 402.000) i mentrestant tenim sis milions d’aturats i el terme mitjà del poder adquisitiu dels treballadors en un any ha davallat un 5%. Al President del Banc d’Espanya el sou interprofessional de 645 Euros li sembla alt, però el sou mitjà del personal del Banc en guanya 6.700 al mes (deu vegades més; el president de Telefónica 266 més; Florentino Pérez 157 vegades més i estira que ve peix). Per més inri, la banca a setembre del 2013 ha guanyat més de 7.000 milions. Idò, que vos pensàveu! Això ...

Les democràcies actuals funcionen a partir d’estats nascuts en territoris de forma sovint no democràtica (guerres, conquestes, matrimonis reials...); sí, la majoria d’estats d’avui han tengut un naixement no democràtic i després la classe més poderosa o una majoria “nacional” concreta s’ha imposat damunt diferents pobles o nacionalitats que cohabitaven un territori, construint un Estat-nació hegemònic que crea una constitució feta al seu gust i mida, centralitza el govern, imposa una llengua, vol crear una identitat col·lectiva única, maneja l’economía... i en el cas espanyol imposa una monarquia hereditària. Aquest estat-nació no reconeix prou les diferents nacionalitats amb la seva pròpia identitat, cultura, llengua, autogovern... En Franco ho digué sense mastegar fesols: “El caràcter de cada región serà respetado, però sin perjuicio para la unidad espanyola, que la queremos absoluta, con una sola llengua, la espanyola y una sola personalidad, la espanyola”. Sobre tot a...

Les comunitats humanes o pobles tenen una manera pròpia de sentir, pensar i actuar, que es podria resumir en un caràcter o idiosincràsia i cultura propis. Es tracta d’un conjunt de pautes compartides i trets particulars que fan diferents unes comunitats de les altres. Aquesta diferenciació es fruit d’una herència col·lectiva de història, costums, llengua, creences, símbols, maneres de organitzar-se i de relacionar-se..., que es dóna normalment dins unes condicions tel·lúriques territorials i té fortes connotacions emocionals i sentimentals. La família, l’escola, els mitjans de comunicació, les relacions socials, institucions, etc. s’encarreguen de transmetre la cultura i l’estimació a allò que sent propi. Quan una cultura externa s’estén i és imposada a la força damunt una altra, es produeix el que s’anomena aculturació, o en termes més polítics colonialisme o imperialisme, que suposa sovint una deculturació de la víctima de la invasió, perdent les pròpies característ...

Des que va començar el Govern de Bauzà ja mostrà la filassa del seu tarannà superb per haver obtingut la majoria absoluta electoral amb un menyspreu absolut dels discrepants, dels acords consensuats abans d’ell, de les institucions encarregades d’ajudar al bon govern (Universitat, Consell Consultiu, TSJB, etc.). Ara acaba de mostrar una caparrudesa i arrogància extremes davant la mobilització més gran de la història a les Illes contra el antipedagògic i funest TIL. Cent mil persones no li basten per fer-lo repensar; la immensa majoria dels entesos en educació (pedagogs, mestres, catedràtics) no són escoltats; sols uns quants polítics monolingües i càrrecs a sou defensen un trilingüisme malgirbat . La gran majoria de pares recolzen els mestres en vaga, perquè saben que Bauzà i el seu escabotell estan jugant amb l’educació dels seus fills, mentre ell, de manera vil i perversa, intenta enfrontar els pares contra els professors i crida a l’ordre als seus batles i reg...

Pares heu d’agrair els professors defensen els vostres fills alumnes, posant-hi els seus duros. Davant una mesura absurda política i antipedagògica, com es la forma com es vol aplicar el TIL, els professors han emprès la mesura extrema de la vaga indefinida. Que és sobre tot una mostra de vocació, de compromís educatiu, de defensa dels alumnes, de seny pedagògic i de dignitat. Tot això està avalat pel que suposa perdre més o manco 100 euros diaris. Tot un exemple d’una coherència molt costosa per cada família dels professors. Mereixen avui l’agraïment i el recolzament del pares, perquè defensen els seus fills d’un desbarat pedagògic que faria recular els aprenentatges. Vius que no ens venguin gat per llebre: El Govern si el que volgués fos que els alumnes aprenguessin anglès el que faria seria una cosa tan elemental i experimentada a mig món, com és ara un pla progressiu començant des dels més petits amb professors qualificats i no aquest desgavell que no està avala...