Passa al contingut principal

Quin paper ens ha tocat representar, a tu i a mi...

Si pens és perquè visc.
QUIN PAPER ENS HA TOCAR REPRESENTAR,
A TU I A MI, EN EL "GRAN TEATRE DEL MÓN ?
per Agustí Serra Soler.

  L'any 1954, als meus anys d'estudiant en el Seminari Conciliar de Sant Pere de Mallorca, en el tercer curs de teologia, una de les assignatures obligades era l'oratòria (l'art d'expressar-se rectament, de parlar convenientment en públic, de predicar com cal) . El nostre professor era Mn. Antoni Sancho, canonge, compossitor i músic excel'lent, orador magistral d'ofici a la Seu, molt estimat i admirat per tots nosaltres. Com a tasca obligada al programa de curs, baig la seva direcció, els alumnes havíem d'escenificar una obra clàssica amb tota ostentació i pompa, a la sala gran del Seminari. A nosaltres ens tocà posar en escena l'Auto Sacramental Alegòric, "El Gran Teatro del Món" de D. Pedro Calderón de la Barca, ( i com podeu suposar sense cap dona actriu).

Jo, en aquesta obra vaig esser actor en un paper molt secundari. Amb això no vull dir que no hagués de fer un esforç en ser fidel al paper de "criat" en poques escenes i aspirar a ésser aplaudit. Els espectadors eren de prosàpia alta en dignitats, lletraferits: Mns Hervás, bisbe, tot el col'legi catedralici, professorat, poetes i escritors, primeres auctoritats civils i seminaristes, que aleshores erem més de trecents. La valoració de la nostra representació personal, que se'ns donava a final de curs, quedaria sepultada dins els arxius del Seminari per segles de segles. La meva nota fou més baixa que alta "benemeritus", un 7 avui, ( per a nosaltres un 5 "suspensus" era suspendre i haver d'aguantar un altre exàmen). El meu escaló n'era el segon de baix, faltant-n'hi tres per arribar al més alt. El paper que vaig encarnar no era el que més m'anava al caràcter, ni el que més m'agradàs, ni el que consonava amb la meva personalitat. Així i tot el vaig portar a terme, aprovat.

Llavors tenia 23 anys, ara els he triplicat; llavors pensava amb els papers que hauria d'iniciar en la meva vida, ara recordant els escenaris en tants de pobles, que he servit, amb directors tants diversos, sempre estimat per ells. Mai, però, mai en ells no m'hi he sentit comediant, fent teatre, predicant el que no creia. Mai "he enganyat el poble" que he servit, veritat amb la que me felicita la meva consciència, veritat que puc firmar per escrit, sense por de ser objectat, en el mateixos pobles a on he he exercit.

Avui, ahir, demà, el nostre paper ha de complaure les senyals indicadores del camí que ens obre la vida; l'obligació que ens assignen els deures que ens imposa els nostre paper. Sempre, essent conscients de que factors contraris al teus pensaments transmudaran i transportaran la teva bona intenció.

Per què els espectadors, el públic, els pobles són tan exigents? Pot ser sigui que molts d'actors no representen el paper que simbolitzen; pot ser simulen aparences; pot ser disloquen el públic dins el qual sempre n'hi ha que no tenen la mateixa mirada.

Sols hi veig un inconvenient que condiciona, ferma i esbuca la societat que actua en el "nostre Gran Teatre Social" i és que uns ataquin, maltratin i fermin de cap a peus els altres actors i que els impedesquin complir el seu paper i facin miques els personatges, és a dir les persones. ("Persona", en grec, significa "màscara", disfressa dels comediants).

Mentre en aquest món no interpretem el nostre paper, que a tots ens toca de bones persones, amb honestedat, la nostra comèdia no acabarà aplaudida, victorejada. Les persones que més estimam ens obliguen a encarnar la bondat i l'amor de manera original, certa, genuïna, personal.

Per acabar aquest article, que me vengué al cap després d'una conversa amb un condeixeble, parlant de la nostra juventut, volgueu que reediti el cant, que vaig fer damunt al nostre "SÓLLER", als nobles actors de l'escenari de la Vall sollerica, en el número extraordinari del seus 125 anys.

Essent el temps una presó movible,
fatals els cicles i durs d'escapar,
la intel'ligència, l'amor i la constància
ens faran lliures.
  Res no hi ha que vist el sol no hagi,
del món les voltes sempre són iguals;
sols domina el temps qui millor el soporta
dins llocs estrets.
  La història corre i el progrés no atura,
l'home, confós, se creu ésser el més alt
i es mira les mans plenes de sorpreses.
Viu... somniant.
Si un "què" té el temps, el temps de nostra història,
és que perdurin els nostres afanys
de Vall oberta, oberta a la noblesa
de lleial poble.
  Dins toms escrites, com presons, tancades
són-n'hi epopeies, 125 anys.
Si somniant hem fet capital un poble,
no despertem.
  Parets té la presó, més no té taulada,
de bat a bat és infinit el cel;
volem cap amunt, el cel no té portes,
a un futur segur.
  Essent el temps una presó movible,
fatals els cicles i durs d'escapar:
d'intel'ligència, d'amor i de constància
SÒLLER n'és rica.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Al bon amic capellà, mossèn Joan MARTORELL MIR

Des de la residència de les Germanetes dels Pobres, on resideix des de fa uns anys, m’acaben de comunicar la mort del bon amic i molt bon capellà inquer, mossèn Joan Martorell i Mir , a punt de complir els 97 anys d’edat. Que descansi en pau! Sé que neix a Inca l’any 1925. Estudia al Seminari diocesà de Mallorca i és ordenat prevere a Barcelona l’any 1952 a l’edat de 27 anys, amb motiu de la celebració del Congrés Eucarístic Internacional . S’exerceix com a vicari de Santanyí durant tres anys (1952-54), i com a vicari de Binissalem durant quatre (1954-58). El conec i tract de prop per primera vegada quan s’exerceix com a ecònom de la parròquia d’Algaida on roman durant 16 anys (1958-74). Posteriorment és nomenat rector de Vilafranca (1974-79). Hi resideix cinc anys. L’any 1979 se'n va a la parròquia ciutadana de Santa Catalina Thomàs , com a vicari, on tornam a coincidir i tractar-nos de prop adesiara, durant aquests darrers 42 anys que hi ha romàs. En un moment com aquest, quan e

Trobada informativa sobre grup sinodal «Gent cristiana aporta»

Aquest dimarts 14 de juny hem mantengut la nostra enèsima reunió telemàtica els membres d'un grup superinteressantíssim de 21 persones: "Gent cristiana aporta" . Som persones que aquest darrer mig any ens hem retrobat infinitat de vegades per via telemàtica. Conscients que no tots els catòlics sentim nostàlgia d'un passat eclesiàstic que, per contra, valoram com a ranci i estantís, juntament amb altres sectors de les nostres societats del segle XXI; som d’aquells que preferim mirar-ho tot cap al futur d'aquest món nostre, amb una presència cada cop més visible i més efectiva d'unes esglésies cristianes més agosarades que s'hi apliquin com cal. També la nostra església, la catòlica, la que, malgrat tot, ens estimam, si més no per esser-ne aquella a la qual  hem dedicat la major part dels esforços nostres de cada dia al llarg de la nostra vida septuagenària. Hi creim, de bon de veres, en la força transformadora, revolucionària, radical, anticapitalista i soc

Al bon amic Jaume Muntaner Rullan

Tot d'una que m’assabent que aquest mes d’agost de 2022 s'ha mort el bon amic Jaume Muntaner Rullan , em vénen al cap records nombrosos dels contactes que hem mantengut tot al llarg de les nostres dues vides. Primerament, quan, juntament amb la seva família, viuen a un pis de la plaça del cardenal Reig, la del "supositori", de Palma. I posteriorment, no gaire lluny, al carrer del pare Bartomeu Pou. Jaume Muntaner Rullan , al Seminari Primer record, Seminari diocesà Si mal no record, quan jo ingrés al Seminari, ell ja deu estar fent el segon curs de Filosofia. No en tenc cap imatge seva, del Seminari menor. Sí que el veig dirigint els «Pueri Cantores» , amb un estil elegant ben característic. Sempre ben vestit. Ben pentinat. Amb modals senzillament senyorials. Jaume Muntaner , prefecte dels "Pueri Cantores"  al Seminari diocesà de Mallorca Segon record, Escoltisme És un dels molts consiliaris del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca que a la dècada dels an