QUIN PAPER ENS HA TOCAR REPRESENTAR,
A TU I A MI, EN EL "GRAN TEATRE DEL MÓN ?
per Agustí Serra Soler.
L'any 1954, als meus anys d'estudiant en el Seminari Conciliar de Sant Pere de Mallorca, en el tercer curs de teologia, una de les assignatures obligades era l'oratòria (l'art d'expressar-se rectament, de parlar convenientment en públic, de predicar com cal) . El nostre professor era Mn. Antoni Sancho, canonge, compossitor i músic excel'lent, orador magistral d'ofici a la Seu, molt estimat i admirat per tots nosaltres. Com a tasca obligada al programa de curs, baig la seva direcció, els alumnes havíem d'escenificar una obra clàssica amb tota ostentació i pompa, a la sala gran del Seminari. A nosaltres ens tocà posar en escena l'Auto Sacramental Alegòric, "El Gran Teatro del Món" de D. Pedro Calderón de la Barca, ( i com podeu suposar sense cap dona actriu).
Jo, en aquesta obra vaig esser actor en un paper molt secundari. Amb això no vull dir que no hagués de fer un esforç en ser fidel al paper de "criat" en poques escenes i aspirar a ésser aplaudit. Els espectadors eren de prosàpia alta en dignitats, lletraferits: Mns Hervás, bisbe, tot el col'legi catedralici, professorat, poetes i escritors, primeres auctoritats civils i seminaristes, que aleshores erem més de trecents. La valoració de la nostra representació personal, que se'ns donava a final de curs, quedaria sepultada dins els arxius del Seminari per segles de segles. La meva nota fou més baixa que alta "benemeritus", un 7 avui, ( per a nosaltres un 5 "suspensus" era suspendre i haver d'aguantar un altre exàmen). El meu escaló n'era el segon de baix, faltant-n'hi tres per arribar al més alt. El paper que vaig encarnar no era el que més m'anava al caràcter, ni el que més m'agradàs, ni el que consonava amb la meva personalitat. Així i tot el vaig portar a terme, aprovat.
Llavors tenia 23 anys, ara els he triplicat; llavors pensava amb els papers que hauria d'iniciar en la meva vida, ara recordant els escenaris en tants de pobles, que he servit, amb directors tants diversos, sempre estimat per ells. Mai, però, mai en ells no m'hi he sentit comediant, fent teatre, predicant el que no creia. Mai "he enganyat el poble" que he servit, veritat amb la que me felicita la meva consciència, veritat que puc firmar per escrit, sense por de ser objectat, en el mateixos pobles a on he he exercit.
Avui, ahir, demà, el nostre paper ha de complaure les senyals indicadores del camí que ens obre la vida; l'obligació que ens assignen els deures que ens imposa els nostre paper. Sempre, essent conscients de que factors contraris al teus pensaments transmudaran i transportaran la teva bona intenció.
Per què els espectadors, el públic, els pobles són tan exigents? Pot ser sigui que molts d'actors no representen el paper que simbolitzen; pot ser simulen aparences; pot ser disloquen el públic dins el qual sempre n'hi ha que no tenen la mateixa mirada.
Sols hi veig un inconvenient que condiciona, ferma i esbuca la societat que actua en el "nostre Gran Teatre Social" i és que uns ataquin, maltratin i fermin de cap a peus els altres actors i que els impedesquin complir el seu paper i facin miques els personatges, és a dir les persones. ("Persona", en grec, significa "màscara", disfressa dels comediants).
Mentre en aquest món no interpretem el nostre paper, que a tots ens toca de bones persones, amb honestedat, la nostra comèdia no acabarà aplaudida, victorejada. Les persones que més estimam ens obliguen a encarnar la bondat i l'amor de manera original, certa, genuïna, personal.
Per acabar aquest article, que me vengué al cap després d'una conversa amb un condeixeble, parlant de la nostra juventut, volgueu que reediti el cant, que vaig fer damunt al nostre "SÓLLER", als nobles actors de l'escenari de la Vall sollerica, en el número extraordinari del seus 125 anys.
Essent el temps una presó movible,
fatals els cicles i durs d'escapar,
la intel'ligència, l'amor i la constància
ens faran lliures.
Res no hi ha que vist el sol no hagi,
del món les voltes sempre són iguals;
sols domina el temps qui millor el soporta
dins llocs estrets.
La història corre i el progrés no atura,
l'home, confós, se creu ésser el més alt
i es mira les mans plenes de sorpreses.
Viu... somniant.
Si un "què" té el temps, el temps de nostra història,
és que perdurin els nostres afanys
de Vall oberta, oberta a la noblesa
de lleial poble.
Dins toms escrites, com presons, tancades
són-n'hi epopeies, 125 anys.
Si somniant hem fet capital un poble,
no despertem.
Parets té la presó, més no té taulada,
de bat a bat és infinit el cel;
volem cap amunt, el cel no té portes,
a un futur segur.
Essent el temps una presó movible,
fatals els cicles i durs d'escapar:
d'intel'ligència, d'amor i de constància
SÒLLER n'és rica.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada