Salta al contingut principal

Se equivocó la paloma

“I tot això, ho dic per tu Escanelles!”
Ens deia aquell bon home de Tomeu Quetgles, al cel sia, agafant, com a cap de turc, al més bon-al·lot del curs. Una vegada sord–i com el cego del “Lazarillo”- havia tornat mal pensat, però li faltava la mala llet i per tant, no endevinava mai. 

Tot això ve, perquè aquesta “filípica” que vos envio sobre l'Església es refereix principalment a l'estructura jeràrquica de la institució que l’ha feta històricament una part important del gran  poder opressor dels pobres de la terra. 

Com a part integrant  d’aquesta bístia apocalíptica que decideix sobre el bé i el mal –sobretot el mal- de tanta gent –què voleu que vos digui!- no hi veig res de celestial i molt menys de diví. 

No pens el mateix sobre la immensa multitud de base que, de diferents formes i maneres, credos i militàncies, procura fer honradament el bé segons el seu saber i enteniment. 

Jo mateix  em sento part d’aquest formiguer. I aquí –si Déu existeix- estic segur que hi és. Paco Suárez"

Benedicto XVI regresa sobre sus pasos y renuncia. El beaterio mundial y la prensa oficialista se derriten inquietos entre untuosos besamanos y adrenalina expectante. Otra vez ese aquelarre medieval del “habemus papam” -la pasarela de pamelas moradas y sobrepellices albos- congregará en la plaza de San Pedro a lo más granado de la mass-media mundial.

Madonna, entre otros muchos, se muere de envidia y no llega a entender el enigmático poder de convocatoria de ese estrafalario concierto sin apenas megavatios, sin provocación alguna, con el único espectáculo de una miserable fumata de paja. Es difícil entender cómo ese asexuado sanedrín de ancianos, arrastrando los pies y entonando una balbuceante salmodia, ha sido capaz de acumular tanto poder y tanta riqueza con una inversión tan elemental y rácana, como es el agua bendita y la cera virgen. Solamente la banca internacional ha sido capaz de descubrir el secreto de su misteriosa suerte y le ha copiado el método, el escenario catedralicio y la liturgia.

Se trata de vender la alquimia financiera de la esperanza en un virtual más allá a una pobre gente hambrienta de preferencias. I crear las condiciones, pues, el rentable negocio del humo exige largo peregrinaje por un injusto valle de lágrimas, en busca de un impresionante botafumeiro.

Pero cuidado, esta vez hay serios indicios de que, en esta trama de Agatha Cristie con mayordomo incluido, se masca una personal tragedia.

Volvamos al principio. Es un hecho totalmente insólito que el lobo alfa se retire, cediendo el mando de la manada, por propia iniciativa. Benedicto, antes de morir, quiere renunciar y regresar al seno materno de una placenta, esta vez romana, para volver a nacer y encontrar el Ratzinger que hubiera podido ser, aborreciendo también al “rottweiler de Dios” que un día fue. No teme a la muerte, pero probablemente tiembla ante el juicio del Dios en el que cree, pues empieza a pensar que “Se equivocó la paloma. Se equivocaba. Por ir al norte, fue al sur”…

Se le resquebraja la fe.
Quizás quiera corregir su extraña versión de un Belén sin mula y ampliar la duda. Sin Belén, no hay casa de David y entonces bien pudiera ser que el nacido en Nazaret, el cordero, fuera un pobre filisteo -un palestino- masacrado por el imperio y el sionismo de Jerusalén. Entonces, la parábola del buen samaritano –al final de la vida- se torna insoportable por amenazante.

Le remuerde la conciencia.
Ayudó a Wojtyla (en aquel aeropuerto no hubo un papa) a humillar ante el mundo entero a Ernesto Cardenal y con él, a toda una teología de opción por los oprimidos, hasta acabar con ella, entregando el rebaño al trasquile de los gañanes de Pensacola. Se avergonzó de la sangre derramada de Oscar Romero y del ingente sufrimiento de tantos otros. Ahora, algo tarde, escucha en el canto del gallo un posible amanecer donde hubo tres veces ocaso.

Se le cae la cara de vergüenza.
La arboleda del jardín de la casta Susana perdió su cobertura y la luz sorprendió a los viejos pederastas. No eran ángeles caminando sobre las aguas, eran cerdos retozando en el estiércol. Ahora, siempre tarde, lamenta haber soplado sobre las lámparas vigilantes, para ocultar la justicia en una larga noche entre tiniebla.

Teme la maldición de la higuera.
Por las treinta monedas de plata en manos de la mafia. Por el sacrílego tráfico de la sagrada piedra de la fe como si fuese un vulgar diamante.

Ha visto el desgarro del velo de la Iglesia y ha contemplado la verdadera imagen de una Babilón, grandísima ramera.

Benedicto XVI antes de morir, quisiera volver a nacer.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Més d'un centenar de capellans catòlics mallorquins secularitzats

Gràcies a la col·laboració de bons amics i companys de lluites pastorals i cíviques, primer, per devers les costes pacífiques “Ximbotanes”, l'actual rector de la Parròquia de la Soledat, mossèn Miquel Company i Bisbal ; i llavors el puigpunyentí Pere Barceló Barceló , podem tenir accés a una llista de secularitzats mallorquins (que ultrapassa el centenar), amb noms i llinatges. S'agrairia que, si qualcú pot acabar de completar-ne les dades (adreça domiciliària, adreça electrònica, telèfon, blog, web, facebook, twiter... o qualsevol altra) que hi facilitin la comunicació, vulgui aportar-les. Tant ho pot fer redactant un comentari a aquest post, com també adreçant-se'n al correu rodamon@cecili.cat. He de dir que no tenc record de conèixer-ne alguns dels 11 primers, com tampoc no arrib a saber ben bé qui són alguns dels 5 darrers. Això s'explicaria, crec jo, pel fet que som -encara ara, i Déu vulgui que per molts d'anys- el més jove de la generació de preveres mal...

Al bon amic costitxer mossèn Rafel Horrach Llabrés

      M’hi uneixen llaços d’amistat, sobretot des que compartim tasques eclesiàstiques a la parròquia de Santa Catalina Thomàs on, com a bons feligresos, acudim i coincidim sovint: ell com a prevere concelebrant i jo fent sonar l’orgue durant la celebració eucarística dels diumenges al migdia. O durant les festes grosses de Pasqua i de Nadal. Rafel Horrach, (foto de  Ll.M.E.)     Quan, després d’haver cantat Laudes en bon Dissabte Sant al matí, el rector actual mossèn Ramon Lladó em comunica la mort del bon amic costitxer, m’envaeixen dues impressions fortes.           D’una banda, la sorpresa i el cop dur d’haver perdut un bon amic. De l’altra, l’alegria de saber que ha deixat de patir i de fer patir, alhora que, ja dins la nova dimensió desconeguda per a nosaltres que és el cel, s’ha retrobat amb sa mare (perduda molt jove), familiars i amistats entaulades en aquest món nostre que mai no deixa de ser aquella «vall de llàgr...

Al cinquantè aniversari de l'ordenació sacedotal

Mig segle després, tot recordant aquell 16 de juny de 1968, quan faig part de la promoció mallorquina de capellans del 68, m'entren ganes d'escriure unes retxes. Van adreçades, sobretot, a aquelles amistats d'avui dia que no van poder assaborir la feta ni compartir amb nosaltres l'esdeveniment o no van poder fruir-hi amb la mateixa intensitat. Som 15, els capellans mallorquins del Maig del 68, ordenats pel bisbe Rafael Álvarez Lara , a la capella del Seminari Nou, el 16 de juny de 1968.  N'han passat cinquanta anys, des d'aquell esdeveniment tan significatiu com admirable en les nostres vides. Aquest mig segle de vida, n'hi hem vist tantes, i n'hi han passat tantíssimes més, de coses, que, d'una manera o una altra ens marquen i deixen empremta rellevant en la nostra personalitat humana. Enguany, com sol succeir cada any amb motiu de la festa de Jesucrist Gran Sacerdot , també es fa pública la notícia d'una Diada sacerdotal a Lluc. La...