Passa al contingut principal

Se equivocó la paloma

“I tot això, ho dic per tu Escanelles!”
Ens deia aquell bon home de Tomeu Quetgles, al cel sia, agafant, com a cap de turc, al més bon-al·lot del curs. Una vegada sord–i com el cego del “Lazarillo”- havia tornat mal pensat, però li faltava la mala llet i per tant, no endevinava mai. 

Tot això ve, perquè aquesta “filípica” que vos envio sobre l'Església es refereix principalment a l'estructura jeràrquica de la institució que l’ha feta històricament una part important del gran  poder opressor dels pobres de la terra. 

Com a part integrant  d’aquesta bístia apocalíptica que decideix sobre el bé i el mal –sobretot el mal- de tanta gent –què voleu que vos digui!- no hi veig res de celestial i molt menys de diví. 

No pens el mateix sobre la immensa multitud de base que, de diferents formes i maneres, credos i militàncies, procura fer honradament el bé segons el seu saber i enteniment. 

Jo mateix  em sento part d’aquest formiguer. I aquí –si Déu existeix- estic segur que hi és. Paco Suárez"

Benedicto XVI regresa sobre sus pasos y renuncia. El beaterio mundial y la prensa oficialista se derriten inquietos entre untuosos besamanos y adrenalina expectante. Otra vez ese aquelarre medieval del “habemus papam” -la pasarela de pamelas moradas y sobrepellices albos- congregará en la plaza de San Pedro a lo más granado de la mass-media mundial.

Madonna, entre otros muchos, se muere de envidia y no llega a entender el enigmático poder de convocatoria de ese estrafalario concierto sin apenas megavatios, sin provocación alguna, con el único espectáculo de una miserable fumata de paja. Es difícil entender cómo ese asexuado sanedrín de ancianos, arrastrando los pies y entonando una balbuceante salmodia, ha sido capaz de acumular tanto poder y tanta riqueza con una inversión tan elemental y rácana, como es el agua bendita y la cera virgen. Solamente la banca internacional ha sido capaz de descubrir el secreto de su misteriosa suerte y le ha copiado el método, el escenario catedralicio y la liturgia.

Se trata de vender la alquimia financiera de la esperanza en un virtual más allá a una pobre gente hambrienta de preferencias. I crear las condiciones, pues, el rentable negocio del humo exige largo peregrinaje por un injusto valle de lágrimas, en busca de un impresionante botafumeiro.

Pero cuidado, esta vez hay serios indicios de que, en esta trama de Agatha Cristie con mayordomo incluido, se masca una personal tragedia.

Volvamos al principio. Es un hecho totalmente insólito que el lobo alfa se retire, cediendo el mando de la manada, por propia iniciativa. Benedicto, antes de morir, quiere renunciar y regresar al seno materno de una placenta, esta vez romana, para volver a nacer y encontrar el Ratzinger que hubiera podido ser, aborreciendo también al “rottweiler de Dios” que un día fue. No teme a la muerte, pero probablemente tiembla ante el juicio del Dios en el que cree, pues empieza a pensar que “Se equivocó la paloma. Se equivocaba. Por ir al norte, fue al sur”…

Se le resquebraja la fe.
Quizás quiera corregir su extraña versión de un Belén sin mula y ampliar la duda. Sin Belén, no hay casa de David y entonces bien pudiera ser que el nacido en Nazaret, el cordero, fuera un pobre filisteo -un palestino- masacrado por el imperio y el sionismo de Jerusalén. Entonces, la parábola del buen samaritano –al final de la vida- se torna insoportable por amenazante.

Le remuerde la conciencia.
Ayudó a Wojtyla (en aquel aeropuerto no hubo un papa) a humillar ante el mundo entero a Ernesto Cardenal y con él, a toda una teología de opción por los oprimidos, hasta acabar con ella, entregando el rebaño al trasquile de los gañanes de Pensacola. Se avergonzó de la sangre derramada de Oscar Romero y del ingente sufrimiento de tantos otros. Ahora, algo tarde, escucha en el canto del gallo un posible amanecer donde hubo tres veces ocaso.

Se le cae la cara de vergüenza.
La arboleda del jardín de la casta Susana perdió su cobertura y la luz sorprendió a los viejos pederastas. No eran ángeles caminando sobre las aguas, eran cerdos retozando en el estiércol. Ahora, siempre tarde, lamenta haber soplado sobre las lámparas vigilantes, para ocultar la justicia en una larga noche entre tiniebla.

Teme la maldición de la higuera.
Por las treinta monedas de plata en manos de la mafia. Por el sacrílego tráfico de la sagrada piedra de la fe como si fuese un vulgar diamante.

Ha visto el desgarro del velo de la Iglesia y ha contemplado la verdadera imagen de una Babilón, grandísima ramera.

Benedicto XVI antes de morir, quisiera volver a nacer.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Al bon amic capellà, mossèn Joan MARTORELL MIR

Des de la residència de les Germanetes dels Pobres, on resideix des de fa uns anys, m’acaben de comunicar la mort del bon amic i molt bon capellà inquer, mossèn Joan Martorell i Mir , a punt de complir els 97 anys d’edat. Que descansi en pau! Sé que neix a Inca l’any 1925. Estudia al Seminari diocesà de Mallorca i és ordenat prevere a Barcelona l’any 1952 a l’edat de 27 anys, amb motiu de la celebració del Congrés Eucarístic Internacional . S’exerceix com a vicari de Santanyí durant tres anys (1952-54), i com a vicari de Binissalem durant quatre (1954-58). El conec i tract de prop per primera vegada quan s’exerceix com a ecònom de la parròquia d’Algaida on roman durant 16 anys (1958-74). Posteriorment és nomenat rector de Vilafranca (1974-79). Hi resideix cinc anys. L’any 1979 se'n va a la parròquia ciutadana de Santa Catalina Thomàs , com a vicari, on tornam a coincidir i tractar-nos de prop adesiara, durant aquests darrers 42 anys que hi ha romàs. En un moment com aquest, quan e

Trobada informativa sobre grup sinodal «Gent cristiana aporta»

Aquest dimarts 14 de juny hem mantengut la nostra enèsima reunió telemàtica els membres d'un grup superinteressantíssim de 21 persones: "Gent cristiana aporta" . Som persones que aquest darrer mig any ens hem retrobat infinitat de vegades per via telemàtica. Conscients que no tots els catòlics sentim nostàlgia d'un passat eclesiàstic que, per contra, valoram com a ranci i estantís, juntament amb altres sectors de les nostres societats del segle XXI; som d’aquells que preferim mirar-ho tot cap al futur d'aquest món nostre, amb una presència cada cop més visible i més efectiva d'unes esglésies cristianes més agosarades que s'hi apliquin com cal. També la nostra església, la catòlica, la que, malgrat tot, ens estimam, si més no per esser-ne aquella a la qual  hem dedicat la major part dels esforços nostres de cada dia al llarg de la nostra vida septuagenària. Hi creim, de bon de veres, en la força transformadora, revolucionària, radical, anticapitalista i soc

Al bon amic Jaume Muntaner Rullan

Tot d'una que m’assabent que aquest mes d’agost de 2022 s'ha mort el bon amic Jaume Muntaner Rullan , em vénen al cap records nombrosos dels contactes que hem mantengut tot al llarg de les nostres dues vides. Primerament, quan, juntament amb la seva família, viuen a un pis de la plaça del cardenal Reig, la del "supositori", de Palma. I posteriorment, no gaire lluny, al carrer del pare Bartomeu Pou. Jaume Muntaner Rullan , al Seminari Primer record, Seminari diocesà Si mal no record, quan jo ingrés al Seminari, ell ja deu estar fent el segon curs de Filosofia. No en tenc cap imatge seva, del Seminari menor. Sí que el veig dirigint els «Pueri Cantores» , amb un estil elegant ben característic. Sempre ben vestit. Ben pentinat. Amb modals senzillament senyorials. Jaume Muntaner , prefecte dels "Pueri Cantores"  al Seminari diocesà de Mallorca Segon record, Escoltisme És un dels molts consiliaris del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca que a la dècada dels an