Salta al contingut principal

MARIANO MORAGUES: Ja hi tornam a ser; altra nafra: "els Jordis" (17-10-2017)


Bona gent: Aquesta gent del PP i aliats no donen respirall i jo no tenc aturall, he de compartir els meus pensaments, que és una manera catàrquica de processar la indignació. Digau el que trobeu i vos ho agrairé. Salut i resistència.

Ferides
Hi ha ferides que deixen cicatriu i les cicatrius són el record permanent d’un mal sofert. Quasi tots el pobles tenen cicatrius d'històries desagradables. La guerra civil va deixar ferides que encara no han tancat i la memòria del que passà està viva.

Catalunya té moltes cicatrius i algunes molt antigues estan ben presents dins la memòria i remouen indignacions perquè feriren la seva dignitat. Felip V, 11 de setembre de 1714 i el Decret de Nova Planta, amb la derrota, la pèrdua dels furs, la centralització i la imposició del castellà, encara supuren dins l’imaginari català.

Si botam al 1934 l’aniquilació de la curta República Catalana proclamada per Companys i el seu posterior ominós judici i l’assassinat són petjades gravades dins la memòria dels catalans.

Tot els fets des de la guerra civil: 194 bombardejos de Barcelona per les tropes de Franco, Hitler i Mussolini, la supressió de l’autonomia catalana, la repressió del catalanisme i de la llengua desfermada pel franquisme, anticatalanisme visceral sembrat dins els espanyols (i mallorquins) avui encara dura i es manifesta constantment (“a por ellos").

Per més inri, contra l’Estatut aprovat el 2006 pel Parlament, les Corts Generals (després de ser retallat) i referendat pel 73.90% dels catalans, el PP presenta un recurs d’inconstitucionalitat davant el TC i fa una replegada de firmes amb verí anticatalanista per tot Espanya.

El TC acaba pegant tal mossegada a l'Estatut que perd elements essencials. Aquests fets cauen com un mal te toc pesta i el poble català indignat respon amb una manifestació de més d’un milió de persones baix el lema “Som una nació, nosaltres decidim”.

Aquesta ferida ignominiosa encara regalima ràbia, allunyant Catalunya d’una Espanya que la maltracta i humilia; a partir d’aquí l’independentisme creix any rere any exponencialment.

Per acabar-ho de confitar, davant el referèndum del Govern de la Generalitat els cau una calabruixada d’improperis mediàtics, de denúncies de la fiscalia, de multes, detencions, de garrotades... que obrim totes les cicatrius arreplegades durant segles i pareix que el poble català ja no està dispost a aguantar per més temps la incomprensió, les agressions i falta de respecte de l’estat espanyol.

Fart i cansat que li potegin l’autogovern, la dignitat i li munyin el doblers, el poble català ha dit, no ens entenen, que cadascú faci els comptes a ca seva i conclou, si vols llevar teranyines, mata l’aranya.

Tant de punyir l’ase, arriba a alçar el cul. Les cicatrius reconvertides en ferida oberta sembla que ja no tancaran.



Mariano Moragues Ribes de Pina
DNI: 41331435-k

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Més d'un centenar de capellans catòlics mallorquins secularitzats

Gràcies a la col·laboració de bons amics i companys de lluites pastorals i cíviques, primer, per devers les costes pacífiques “Ximbotanes”, l'actual rector de la Parròquia de la Soledat, mossèn Miquel Company i Bisbal ; i llavors el puigpunyentí Pere Barceló Barceló , podem tenir accés a una llista de secularitzats mallorquins (que ultrapassa el centenar), amb noms i llinatges. S'agrairia que, si qualcú pot acabar de completar-ne les dades (adreça domiciliària, adreça electrònica, telèfon, blog, web, facebook, twiter... o qualsevol altra) que hi facilitin la comunicació, vulgui aportar-les. Tant ho pot fer redactant un comentari a aquest post, com també adreçant-se'n al correu rodamon@cecili.cat. He de dir que no tenc record de conèixer-ne alguns dels 11 primers, com tampoc no arrib a saber ben bé qui són alguns dels 5 darrers. Això s'explicaria, crec jo, pel fet que som -encara ara, i Déu vulgui que per molts d'anys- el més jove de la generació de preveres mal...

Al bon amic costitxer mossèn Rafel Horrach Llabrés

      M’hi uneixen llaços d’amistat, sobretot des que compartim tasques eclesiàstiques a la parròquia de Santa Catalina Thomàs on, com a bons feligresos, acudim i coincidim sovint: ell com a prevere concelebrant i jo fent sonar l’orgue durant la celebració eucarística dels diumenges al migdia. O durant les festes grosses de Pasqua i de Nadal. Rafel Horrach, (foto de  Ll.M.E.)     Quan, després d’haver cantat Laudes en bon Dissabte Sant al matí, el rector actual mossèn Ramon Lladó em comunica la mort del bon amic costitxer, m’envaeixen dues impressions fortes.           D’una banda, la sorpresa i el cop dur d’haver perdut un bon amic. De l’altra, l’alegria de saber que ha deixat de patir i de fer patir, alhora que, ja dins la nova dimensió desconeguda per a nosaltres que és el cel, s’ha retrobat amb sa mare (perduda molt jove), familiars i amistats entaulades en aquest món nostre que mai no deixa de ser aquella «vall de llàgr...

Al cinquantè aniversari de l'ordenació sacedotal

Mig segle després, tot recordant aquell 16 de juny de 1968, quan faig part de la promoció mallorquina de capellans del 68, m'entren ganes d'escriure unes retxes. Van adreçades, sobretot, a aquelles amistats d'avui dia que no van poder assaborir la feta ni compartir amb nosaltres l'esdeveniment o no van poder fruir-hi amb la mateixa intensitat. Som 15, els capellans mallorquins del Maig del 68, ordenats pel bisbe Rafael Álvarez Lara , a la capella del Seminari Nou, el 16 de juny de 1968.  N'han passat cinquanta anys, des d'aquell esdeveniment tan significatiu com admirable en les nostres vides. Aquest mig segle de vida, n'hi hem vist tantes, i n'hi han passat tantíssimes més, de coses, que, d'una manera o una altra ens marquen i deixen empremta rellevant en la nostra personalitat humana. Enguany, com sol succeir cada any amb motiu de la festa de Jesucrist Gran Sacerdot , també es fa pública la notícia d'una Diada sacerdotal a Lluc. La...