Revisió i perspectives de 50 anys de sacerdoci

«Hem envellit dins el celibat —imposat d'ofici en el seu moment— i el sentim, sovint de manera significativa, després de cinquanta anys de servei. El celibat, connectat a la vida d'una comunitat monàstica pot desencadenar grans forces; connectat a l"home normal", el condueix a un aïllament infructuós i accelerant la seva indefensió. Una font espiritual en la tasca pastoral és trobada poques vegades. No és casualitat que molts de nosaltres hem acceptat professionalment aquesta forma de vida clerical, però no l'hem escollida. Fins i tot la Bíblia no té paraules per a aquesta revelant llei de l'Església. Ens ofereix elements de reflexió una citació de la Bíblia que infon vida per a les comunitats: "El bisbe sigui irreprensible, marit d'una sola dona... " (1 Tim 3,2)...»

L'any que ve, 2018, farà 50 anys que vaig ser ordenat sacerdot pel bisbe Rafael Álvarez Lara, al servei de la diòcesi de Mallorca. Encara que amb una mica de retard, m'arriba l'escrit que signaren a principis d'enguany onze sacerdots de l'Arxidiòcesi de Colònia, ordenats l'any 1967, amb el contengut del qual estic tan plenament d'acord que m'entren ganes de reproduir-lo suquí mateix

«Amb l'impuls del Concili Vaticà II estudiàrem teologia els anys seixanta. Des que deixàrem el Seminari l'any 1967 ens trobam a recessos, generalment mensuals, a jornades de formació i a viatges conjunts. El 27 de gener de 2017, exactament 50 anys després del dia en què la majoria de nosaltres vàrem ser ordenats pel cardenal Josef Frings a la catedral de Colònia, volem celebrar, com a sacerdots, una missa d'acció de gràcies a la Maxkirche, a Düsseldorf, on fórem ordenats diaques l'any 1966.

Quan decidírem estudiar teologia, el Papa Joan XXIII havia obert les finestres de l'Església de forma sorprenent. El món es meravellà i nosaltres ens sentíem a l'avantguarda d'un cristianisme d'auto-renovació que, malauradament més tard, eclesiàstics de Roma i de la diòcesi de Colònia assumiren amb temor. Una mena de mentalitat de búnquer havia de donar seguretat. I ningú s'atreví a dir: No tingueu por!

No obstant això, més enllà de l'obediència, les comunitats han avançat i la nostra Església ha hagut de tolerar, i fins i tot reconèixer oficialment, allò que en altre temps es lluità i promogué. No obstant això, es va fer evident que les reformes litúrgiques no van anar juntes amb un nou i minuciós examen de la Bíblia.

Vàrem aprendre a seguir el nostre camí amb algunes decepcions; en això les comunitats locals sovint donaren força per no perdre l'ànim. Ens preocupa que en aquest país la qüestió de Déu ja no té importància per a moltes persones. També observam que els nous descobriments sobre la Bíblia i la història de la nostra església no són assimilats en la fe de molts cristians.

Un nou entusiasme per l'Evangeli, que ha iniciat el papa Francesc amb el lema de la Misericòrdia bíblica, sembla que en aquests moments interessa a poca gent. Això pot conduir a la resignació i al cansament.

Ens dol especialment que —llevat del període de primeres comunions— infants i famílies joves quasi no acudeixen a missa, i molts joves i adults, només de tard en tard, participen en la vida de les nostres comunitats, tot i que sobretot les famílies joves hi havien participat durant dècades.

Els cristians participam molt poc en la nostra societat: cultura, política, economia... Recordem molt poc —com a cristians i com a Església— l'energia que pot arribar de Jesús el Crist. Molts cristians romanen en silenci, en lloc d'introduir-se obertament i clarament per la seva fe.

Donat el creixent nombre de musulmans a Alemanya, hem de mostrar la nostra cara cristiana i enfortir-nos amb al diàleg. Sobretot es requereix que el diàleg espiritual —que uneix l'esperit de la Bíblia amb l'esperit de l'Alcorà— trobi arguments i contra arguments per enfocar i aclarir la situació.  

Però l'actual crisi en la vida de fe de les esglésies també ofereix oportunitats! Si no ens "allunyam de l'esperança que ens dóna l'Evangeli" (Colossencs 1,22). Concretament proposam set senyals per al futur.

1a. Necessitam un llenguatge que amb l'anunci del missatge de la Bíblia avui es faci sentir novament. El llenguatge de la Bíblia ha de ser portat amb la nostra experiència i mitjançant imatges bíbliques clares amb el context del món actual. Necessitam aplicacions noves i actuals de les figures bíbliques per entrar-hi en diàleg.

2a. És important animar els líders de l'església perquè ajudin a desenvolupar dels dons espirituals que tenen les persones sense quedar sotmesos a les barreres que imposen les lleis de l'Església. Cal enfortir homes i dones perquè posin en servei de tothom els talents que tenen.

3a. Necessitam avançar en l'ordenació de ministres. No té sentit demanar constantment vocacions a l'Esperit Sant, excloent totes les dones dels ministeris.

4a. Necessitem valentia i confiança per convèncer-nos que el Senyor està per sobre les nostres disputes confessionals. Participar en l'Eucaristia i el Sant Sopar és responsabilitat del cristià batejat.

5a. Nosaltres ara necessitam un replantejament de la planificació pastoral. El sistema anterior fa palès el col·lapse davant els ulls dels responsables de l'Església. Les parròquies grans no són de cap manera acceptables: el creixent anonimat i l'aïllament en la societat són fins i tot promoguts per les esglésies. Per contrarestar-ho l'Església ha de trobar lloc adient. La direcció de la comunitat no pertany a una seu central distant, "on la torre de l'església es posa dreta i toca les campanes." Té sentit que també existeixen xarxes locals amb estreta relació amb Càritas, grups juvenils, cants litúrgics...

6a. Se necessita un espai on les comunitats puguin experimentar la fe en petits i grans grups; això és cabdal per a la comunitat de l'Església. La mort de la comunitat de cap manera és inevitable quan l'Església local es mostra viva en el seu ambient. La gent hi és i hi viu. Podem aprendre de les idees i projectes que ja es fan a Àustria i França.

7a. Finalment, ens mou l'experiència de la solitud. Hem envellit dins el celibat —imposat d'ofici en el seu moment— i el sentim, sovint de manera significativa, després de cinquanta anys de servei. El celibat, connectat a la vida d'una comunitat monàstica pot desencadenar grans forces; connectat a l"home normal", el condueix a un aïllament infructuós i accelerant la seva indefensió. Una font espiritual en la tasca pastoral és trobada poques vegades. No és casualitat que molts de nosaltres hem acceptat professionalment aquesta forma de vida clerical, però no l'hem escollida. Fins i tot la Bíblia no té paraules per a aquesta revelant llei de l'Església. Ens ofereix elements de reflexió una citació de la Bíblia que infon vida per a les comunitats: "El bisbe sigui irreprensible, marit d'una sola dona... " (1 Tim 3,2).

Wolfgang Bretschneider // Hans Otto Bussalb // Gerhard Dane // Franz Decker // Günter Fessler // Willi Hoffsümmer, // Winfried Jansen // Fritz Reinery // Josef Ring // Josef Rottländer // Heinz Schmidt.

Pertanyen també a aquest cercle: Klaus Kümhoff // Erhard März // Horst Pehl // Josef Rosche.