Passa al contingut principal

Revisió i perspectives de 50 anys de sacerdoci

«Hem envellit dins el celibat —imposat d'ofici en el seu moment— i el sentim, sovint de manera significativa, després de cinquanta anys de servei. El celibat, connectat a la vida d'una comunitat monàstica pot desencadenar grans forces; connectat a l"home normal", el condueix a un aïllament infructuós i accelerant la seva indefensió. Una font espiritual en la tasca pastoral és trobada poques vegades. No és casualitat que molts de nosaltres hem acceptat professionalment aquesta forma de vida clerical, però no l'hem escollida. Fins i tot la Bíblia no té paraules per a aquesta revelant llei de l'Església. Ens ofereix elements de reflexió una citació de la Bíblia que infon vida per a les comunitats: "El bisbe sigui irreprensible, marit d'una sola dona... " (1 Tim 3,2)...»

L'any que ve, 2018, farà 50 anys que vaig ser ordenat sacerdot pel bisbe Rafael Álvarez Lara, al servei de la diòcesi de Mallorca. Encara que amb una mica de retard, m'arriba l'escrit que signaren a principis d'enguany onze sacerdots de l'Arxidiòcesi de Colònia, ordenats l'any 1967, amb el contengut del qual estic tan plenament d'acord que m'entren ganes de reproduir-lo suquí mateix

«Amb l'impuls del Concili Vaticà II estudiàrem teologia els anys seixanta. Des que deixàrem el Seminari l'any 1967 ens trobam a recessos, generalment mensuals, a jornades de formació i a viatges conjunts. El 27 de gener de 2017, exactament 50 anys després del dia en què la majoria de nosaltres vàrem ser ordenats pel cardenal Josef Frings a la catedral de Colònia, volem celebrar, com a sacerdots, una missa d'acció de gràcies a la Maxkirche, a Düsseldorf, on fórem ordenats diaques l'any 1966.

Quan decidírem estudiar teologia, el Papa Joan XXIII havia obert les finestres de l'Església de forma sorprenent. El món es meravellà i nosaltres ens sentíem a l'avantguarda d'un cristianisme d'auto-renovació que, malauradament més tard, eclesiàstics de Roma i de la diòcesi de Colònia assumiren amb temor. Una mena de mentalitat de búnquer havia de donar seguretat. I ningú s'atreví a dir: No tingueu por!

No obstant això, més enllà de l'obediència, les comunitats han avançat i la nostra Església ha hagut de tolerar, i fins i tot reconèixer oficialment, allò que en altre temps es lluità i promogué. No obstant això, es va fer evident que les reformes litúrgiques no van anar juntes amb un nou i minuciós examen de la Bíblia.

Vàrem aprendre a seguir el nostre camí amb algunes decepcions; en això les comunitats locals sovint donaren força per no perdre l'ànim. Ens preocupa que en aquest país la qüestió de Déu ja no té importància per a moltes persones. També observam que els nous descobriments sobre la Bíblia i la història de la nostra església no són assimilats en la fe de molts cristians.

Un nou entusiasme per l'Evangeli, que ha iniciat el papa Francesc amb el lema de la Misericòrdia bíblica, sembla que en aquests moments interessa a poca gent. Això pot conduir a la resignació i al cansament.

Ens dol especialment que —llevat del període de primeres comunions— infants i famílies joves quasi no acudeixen a missa, i molts joves i adults, només de tard en tard, participen en la vida de les nostres comunitats, tot i que sobretot les famílies joves hi havien participat durant dècades.

Els cristians participam molt poc en la nostra societat: cultura, política, economia... Recordem molt poc —com a cristians i com a Església— l'energia que pot arribar de Jesús el Crist. Molts cristians romanen en silenci, en lloc d'introduir-se obertament i clarament per la seva fe.

Donat el creixent nombre de musulmans a Alemanya, hem de mostrar la nostra cara cristiana i enfortir-nos amb al diàleg. Sobretot es requereix que el diàleg espiritual —que uneix l'esperit de la Bíblia amb l'esperit de l'Alcorà— trobi arguments i contra arguments per enfocar i aclarir la situació.  

Però l'actual crisi en la vida de fe de les esglésies també ofereix oportunitats! Si no ens "allunyam de l'esperança que ens dóna l'Evangeli" (Colossencs 1,22). Concretament proposam set senyals per al futur.

1a. Necessitam un llenguatge que amb l'anunci del missatge de la Bíblia avui es faci sentir novament. El llenguatge de la Bíblia ha de ser portat amb la nostra experiència i mitjançant imatges bíbliques clares amb el context del món actual. Necessitam aplicacions noves i actuals de les figures bíbliques per entrar-hi en diàleg.

2a. És important animar els líders de l'església perquè ajudin a desenvolupar dels dons espirituals que tenen les persones sense quedar sotmesos a les barreres que imposen les lleis de l'Església. Cal enfortir homes i dones perquè posin en servei de tothom els talents que tenen.

3a. Necessitam avançar en l'ordenació de ministres. No té sentit demanar constantment vocacions a l'Esperit Sant, excloent totes les dones dels ministeris.

4a. Necessitem valentia i confiança per convèncer-nos que el Senyor està per sobre les nostres disputes confessionals. Participar en l'Eucaristia i el Sant Sopar és responsabilitat del cristià batejat.

5a. Nosaltres ara necessitam un replantejament de la planificació pastoral. El sistema anterior fa palès el col·lapse davant els ulls dels responsables de l'Església. Les parròquies grans no són de cap manera acceptables: el creixent anonimat i l'aïllament en la societat són fins i tot promoguts per les esglésies. Per contrarestar-ho l'Església ha de trobar lloc adient. La direcció de la comunitat no pertany a una seu central distant, "on la torre de l'església es posa dreta i toca les campanes." Té sentit que també existeixen xarxes locals amb estreta relació amb Càritas, grups juvenils, cants litúrgics...

6a. Se necessita un espai on les comunitats puguin experimentar la fe en petits i grans grups; això és cabdal per a la comunitat de l'Església. La mort de la comunitat de cap manera és inevitable quan l'Església local es mostra viva en el seu ambient. La gent hi és i hi viu. Podem aprendre de les idees i projectes que ja es fan a Àustria i França.

7a. Finalment, ens mou l'experiència de la solitud. Hem envellit dins el celibat —imposat d'ofici en el seu moment— i el sentim, sovint de manera significativa, després de cinquanta anys de servei. El celibat, connectat a la vida d'una comunitat monàstica pot desencadenar grans forces; connectat a l"home normal", el condueix a un aïllament infructuós i accelerant la seva indefensió. Una font espiritual en la tasca pastoral és trobada poques vegades. No és casualitat que molts de nosaltres hem acceptat professionalment aquesta forma de vida clerical, però no l'hem escollida. Fins i tot la Bíblia no té paraules per a aquesta revelant llei de l'Església. Ens ofereix elements de reflexió una citació de la Bíblia que infon vida per a les comunitats: "El bisbe sigui irreprensible, marit d'una sola dona... " (1 Tim 3,2).

Wolfgang Bretschneider // Hans Otto Bussalb // Gerhard Dane // Franz Decker // Günter Fessler // Willi Hoffsümmer, // Winfried Jansen // Fritz Reinery // Josef Ring // Josef Rottländer // Heinz Schmidt.
Pertanyen també a aquest cercle: Klaus Kümhoff // Erhard März // Horst Pehl // Josef Rosche.

Comentaris

  1. M'ha agradat molt que aixó es publiqui a la nostra WEB Sabal. És una més de les veus de seny, que es van publicant. Hi ha moltes raons abduïdes; però puc assegurar que que també "entranyen" i comprenen molts dolors a una part i a l'altre.
    És cert que alguns ho han resolt tirant per la via recta. Això també fa mal. Per la meva subjectiva opinió i decisió he de confessar que hi vaig posar llàgrimes, sofriment, decepció i moltes més dubtes que les cartesianes.
    Era per a mí una disputa entre el Ser ò no Ser, entre el "ningú" i algú (encara que fora en l'anonimat.
    Em sentia despreiat per la meva estimada comunitat humana, aqquella a la qual hvia dedicat "sangre, sudor y làgrimas". Encara ara gent clericalment respectada no volen ni contestar a piulades meves.
    Curiosament on hi vaig deixar mitja vida (supós que com càstic -pensen- pel mal que he fet), mai he sentit un alé de germanor i de comprensió versus hores nocturnes, festives, "estiuenques i hivernenques".
    Comprenc la duresa dels companys alemanys, la espantosa soledat, la decepció d'una vellesa convertida en tortura, que no pot tenir més contenció que l'oració, la pregària i un dolor contingut.
    Conec també bons amics que viuen amb alegria, plenitud de vida el seu celibat des d'una perspectiva humana i espiritual. Per ells al millor "compartiment de satisfacció i companyonia amical". Per a mí, sou estrella, exemple, admiració i motiu evangèlic de fidelitat i valentia.
    Per altres a qui no conec suficientment, els desig que siguin benaurats i que ens estimin també com germans, que encara que no estiguem en línia amb ells, sentim profundament fraternitat i desitjam el millor per a cadascún d'ells. Pere de Puigpunyent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, bon amic Pere, per aqueixa aportació teva tan valuosa!

      Elimina
  2. La veritat és una: xafardejant per dins pàgines de blocs com a passa temps t'he trobat a tu, Cil, home de Déu nostre Senyor, tu i tots els teus amics amics del Seminari. M'ha sorprès molt tot el que dius i publiques. Valorau moltes coses... trobades, cant coral, entrevistes, reunions... Ets, (sou), homes valents, d'empenta, que tot i ser secularitzats no heu abandonat el bon camí del cristianisme per valorar i lluitar per un nou catolicisme. És més; manifestau raons més que suficients i proves fefaents que estimau l'Església de Mallorca, l'Església de Jesucrist. Joan XXIII avui seria un dels vostres, segur, perquè també estimava amb locura l'Església Catòlica. Per aquest motiu, va intentar reorganitzar una Església més propera al poble creant un nou Concili: el Concili Vaticà II.
    De tots és sabut que tengué molt contraris dins la jerarquia eclesiàstica del la Santa Seu. La Cúria Cardenalicia veia com podia perillà els seus status de "ser servits en comptes de servir". I això que, quan elegiren al Papa Joan XXIII sols l'elegiren com a Papa de transició, quan en realitat (baix el meu punt de vista), elegiren un Papa de progrés que sols mirava pels fidels. Sa llàstima és que el seu pontificat durés tant poc. Molts amics seus, li giraren l'esquena, fins i tot els seus més íntims companys d'estudis quan eren al seminari.
    Com he dit, he escrit això sense pensar ni raonar, però supòs que haurà estat perquè me sembla molt lloable el vostre moviment i és d'admiració.
    Jo no ho estat mai seminarista, però a la meva edat (60 anys), per curolles i quimeres que sempre m'han cridat interiorment, vaig començar, enguany, a estudiar Teologia a l'ISUCIR com un alumne que no té aspiracions de res més que rebre coneixements de la vida cristiana que tots intentam professar. Els estudis començats m'han ajudat una mica més a aprofundir en els meus coneixements personals cristians. Sols aquesta és la meva intenció: a prendre i estar més alliçonat amb allò que verament crec: Déu, Jesús i La Paraula.
    Gràcies per deixar-me compartir en les vostres pàgines aquesta meva opinió.
    Seguiu així. Gràcies.
    Toni Esteva. Artà.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Al bon amic Xavier Taltavull Estrañy

Amb motiu de la mort del bon amic Xavier Taltavull Estrañy,  presideix la celebració de la missa funeral a la parròquia de Santa Catalina Thomàs, a Palma, el P. Jaume Reynés i Matas , MSSCC.     Hi concelebren el rector de la parròquia i canonge de la Seu Catedral de Mallorca, mossèn Ramon Lladó Rotger , juntament amb mossèn Bartomeu Suau Mayol . Abans de començar la misssa, expressament i directa el P. Reynés em demana de dir-hi unes paraules, al final. Cosa que faig amb molt de gust, abans que en pronunciï també unes altres la seva filla Maria del Mar Taltavull Machado.   Em semblen tan extraordinàriament belles, emotives i expressives, que no em puc estat de demanar-li'n còpia escrita.  Molt amablement me les passa. Així puc tenir el plaer de publicar-les aquí mateix per a qui pugui tenir-hi interès: «En Xavier Taltavull era una persona EXTRAORDINÀRIA. SENSIBLE a les belles paraules... fins i tot per whatsapp. SENSIBLE a l’elegància, la bellesa física i els bons perfums. SENSIBL

Al bon amic i condeixeble santamarier Nadal Trias Orell

Com amb la resta de cinc companys condeixebles que ja se n’han anat d’aquest món cap a la dimensió desconeguda, que, segons els creients, el Senyor i Déu de l’univers manté reservada per a la humanitat sencera ( Pere Llompart , Toni Mas , Pere Ramis , Ramon Serra , Joan Riera ...), també amb el santamarier Nadal Trias Orell m’uneixen vincles d’amistat, des que compartim estudis eclesiàstics al Seminari diocesà de Mallorca, com a llatinistes, humanistes, filòsofs i teòlegs a les dècades dels anys cinquanta i seixanta del segle passat. Més encara, pel fet que, com amants de la música pianística, tots dos arribam a interpretar plegats en públic, a quatre mans, algunes peces musicals emprant-hi el «Playel», davant la concurrència nombrosa que es fa present al saló d’actes. Ell, a la part alta del teclat, jo a la part baixa.  De manera molt singular, mantenc molt viu el record de la interpretació pianística que feim a quatre mans, en Nadal i jo, d’aquella famosa peça musical del compositor

Més d'un centenar de capellans catòlics mallorquins secularitzats

Gràcies a la col·laboració de bons amics i companys de lluites pastorals i cíviques, primer, per devers les costes pacífiques “Ximbotanes”, l'actual rector de la Parròquia de la Soledat, mossèn Miquel Company i Bisbal ; i llavors el puigpunyentí Pere Barceló Barceló , podem tenir accés a una llista de secularitzats mallorquins (que ultrapassa el centenar), amb noms i llinatges. S'agrairia que, si qualcú pot acabar de completar-ne les dades (adreça domiciliària, adreça electrònica, telèfon, blog, web, facebook, twiter... o qualsevol altra) que hi facilitin la comunicació, vulgui aportar-les. Tant ho pot fer redactant un comentari a aquest post, com també adreçant-se'n al correu rodamon@cecili.cat. He de dir que no tenc record de conèixer-ne alguns dels 11 primers, com tampoc no arrib a saber ben bé qui són alguns dels 5 darrers. Això s'explicaria, crec jo, pel fet que som -encara ara, i Déu vulgui que per molts d'anys- el més jove de la generació de preveres mall