AGUSTÍ SERRA: Tardor

Si pens és perquè visc.

    LA TARDOR ÉS TEMPS DE SEMBRAR. SEMBREM, IDÒ...
                Agustí Serra Soler.
               
                   LA TARDOR
    Acaba l'estiu i comença la tardor. I els pagesos en dies ennigulats, en poques hores de sol o en matins plujosos, surten a sembrar.

    Jo, com bon pobler, fill de família camparola, ho he vist dels meus pares, marjalers d'avior. També a Sóller i per tot el món la tardor obliga sembrar  llavors de tota classe, somniant  en una bona anyada.

    Tota la nostra vida, tant  d'agricultors com de menestrals, n'és una sembrada llarga de quimeres i fantacies, escampant llavors dels nostres "curriculum's vitae" (de les voltes que hem donat en la nostra vida), cercant feina, demanant treball. Milions n'hi ha dins Espanya apuntats a l'atur, per no tenir feina.
    "Menjaràs el pa amb la suror del teu frons".

            DEL TRABALL SURT EL PROFIT.

    Amb quanta il'lusió sembram en cada passa que donam, com si cada pas fos un solc  que regam amb la suor del nostre front, per tal de que cresqui i sigui lucratiu el nostre treball.

    Quant d'amor hi dedicam en el nostre jornal diari.

    Ara que, sense esperança, amb sous mal pagats, amb bregues entre els companys de feina, amb propietaris dictadors o directors que fan el treball impossible de resistir, l'anyada sempre se recull negativa, en ganes de canviar de prat, és a dir, de lloc de treball.Certament la vida val més que el treball i el nostre cos val més que el vestit. Però no podem viure a les bones de Déu, de l'aire del cel, ni tampoc podem caminar despullats amb les mans buides.

    Els ocells no tenen rebost, un caramull de blat. Tampoc els arbres del camp tenen fàbriques que els vesteixin de branques i fulles. Emperò, els ocells se moren i els arbres se sequen, si el sol que crema durant l'estiu i el fred que congela durant l'hivern els suspen de la gràcia, que la naturalesa dóna a grapades sense mida per a tot i a tothom, sense mirar a qui arriba els fruits de la terra, la llum del sol, l'aigua de les pluges, siguin bons o dolents.

            TENIR TREBALL ÉS UN DRET PER A TOTS. 

    Tenir treball és un dret per a tots. Deix a part aquells que no volen fer feina o volen menjar de damunt l'esquena dels altres. Per mi no és aquest el moment per entretenir-nos en ells.

    La vida ens és per tothom un fet que hem d'admetre com "és així la vida" de forma inflexible i "la vida ha de ser així" però d'una manera no tant inflexible; sabent, sí,  que no som "animals-bèsties" i, molt manco, "déus omnipotents". Hem de caminar amb els peus a terra i guiar-nos amb altura de mires, raonant, discorrent amb cap i cor.

    Dins qualsevol persona coexisteixen dos instins irreflexius, per naturalesa humana,: per una part tots tenim el nostre temperament i per l'altra, l'enteniment  que ens prové de la raó; de la cultura que hem rebuda; de la educació que ens han donada; dels costums que hem viscut; de la experiència bona o dolenta que ens ha tocat; de la inexperiència no comprovada.

    En una època normal, de pau i concòrdia, el poble, el país, la nació se sent tranquil i despreocupat entre aquestes dues tendències. Però per desgràcia del país, de la nació, del món actual, l'estat de corrupció, de injustícies, de desigualdats, de mentides, de robatoris, de catàstrofes calamitoses, contradictoris al nostre seny,  fan que els  instins de maldat i bondad se trebuquin i s'enfrontin en una guerra freda, o no tan freda, mortal, amb assessinats de tota classe.

    Avui per avui, pens que és cosa impossible obtenir la pau mundial i la igualdat, essent-hi aquest  l'impul popular de l'anticonformisme que mou mig món contra l'altre mig,  no deixant-nos estar segurs ni quan prenim un cafè en una Rambla.

    El clàssic grec, Sófocles, , en el segle V abans de Crist digué:   "A l'home batut i colpejat per una tempestat de dolors, tortures, fiblades per tots els costats, no li tengueu com si fes  un crim, contradir-se".

    Estant les bregues, el desordre, la corrupció, la desraó, la pèrdua d'enteniment  instalats en mans del poderosos prostituïts i depravats  que dirigeixen els 5 continents, Europa, Àsia, Àfrica, Amèrica i Oceania, soportarem tants naufragis 3n esta  mar que enfonsa més de mitja humanitat que plora el martiri i que ens fa plorar els qui no podem posar remei.

        VISQUEM UNA ESPERANÇA DE BONA ANYADA EN ESTA TARDOR.

    Res hi ha més fàcil que refugiar-nos en l'esperança. La desepció ens ha fet incrèduls.  Ara bé l'esperança és un foc que no enlaira fum. Si el nostre món no ens deixa alenar és aquest foc que més que llum enfosqueix amb fum que ofega i caminant ens pegam, amb serpentes a ferir, moltes vegada mortalment. Sembrem sense cansar-nos tot el que poguem, amb bona llavor, en el tros concret del nostre redol, ja que els nostres braços, ni la nostra voluntat port arribar als 5 continents.

    Vull acabar amb una cançó que cantaven els marjalers de Sa Pobla i jo la sentia cantar a mun pare, mentre sembrava moniatos en el tall "El Tancadet", voltat de síquies d'aigua salada i dolça,  a s'Albufera:

                Dençà que sa picardia
                ha guanyat a sa bondat,
                no hi ha punt bo en el sembrat,
                ni bona anyada cap dia.