A la mort de Ricard Pedrals

Aquest divendres, 22 de setembre, m'arriba un correu del seu gendre mallorquí, en CoquePiña Valls. 

Entre d'altres assumptes, em comunica que el seu sogre, en Ricard Pedrals i Blanxart, ens va deixar el proppassat diumenge, 17 de setembre, a l’edat de 97 anys.

M'impressiona fortament aquesta notícia, tot i la seva edat avançada. En pocs segons, em vénen al cap i a la memòria tantíssimes situacions viscudes i compartides... A Mallorca, a Barcelona, a la Colònia de Sant Pere, a la parròquia de Sant Ildefons, al Moviment Escolta i Guiatge...

Més encara, quan el seu gendre em fa a saber que «aquests dies, mon pare m’ha fet recordar que li vàreu dedicar unes línies... Això m’ha conduït a agrair-vos aquelles paraules tan plenes d’estima i respecte adreçades al pare de la meva dona, l’avi dels meus fills...»

Efectivament, me l'estim molt, el Ricard! És per a mi un dels referents més ferms que mantenc vius, en l'exercici de la tasca sacerdotal, sobretot com a consiliaris escoltes catòlics...

Recollint expressions del seu gendre mallorquí, «acomiadar i plorar en Ricard, malgrat el consol que ens proporcionava la seva ferma convicció en el més enllà, es fa emocionalment més complicat assistint aquests dies a l’agressió que estem patint al País. Conscient de la decepció i tristor que manifestaria pel fet que els seus revivim aquesta resurrecció d’incomprensió i la recuperació d’actituds antigues. Actituds dels mateixos que diuen que ens volen entre els seus malgrat que no ens han volgut mai com som. Tot i això, la Serenor que practicava en Ricard, que va fer de l’exemple l’única forma de pedagogia, ens acompanya des d’on és ara.»

Estic segur que han de ser moltes, moltíssimes, les persones que, com jo mateix, en aquests moments tan transcendentals per als Països Catalans, ens sentim empresos a mostrar el nostre afecte entranyable i la nostra estima immesurable envers d'una persona tan lluitadora alhora que tan comprensiva com Ricard Pedrals, home de seny asserenat i de serenor assenyada.

A la gent que pentura no sap de qui ni de què parl, li recoman que entri a les xarxes de la intercomunicació més social, on podrà veure'n dades «tumultuàries» que s'hi relacionen.

Ricard Pedrals i Blanxart (Granollers, Vallès Oriental, 8 de juliol de 1920 - 17 de setembre de 2017) va ser un capellà i pedagog català, reconegut per impulsar l’Escoltisme catòlic català. L’any 1978 es va secularitzar, es va casar i va tenir dos fills.

Fill del metge Ricard Pedrals i Marsà i de Maria Blanxart i Abril, va fer els seus primers estudis a les vedrunes de Granollers i després als germans de La Salle.

Acabada la guerra civil el 1939, fa el servei militar a Girona prop de la frontera amb França. Malalt, és enviat a l'Hospital Militar de Barcelona. En surt amb una baixa temporal. Amb la casa familiar de Granollers bombardejada, la família s’instal·la a Barcelona.

Estudia a la Universitat de Barcelona la carrera de Filosofia i Lletres (1941-46) on obté el títol de llicenciat. Entra al Seminari de Barcelona l’any 1946. Coneix Mn. Antoni Batlle, i, a partir d’aquí comença a fer activitats escoltes dins el seminari i al Casal de Montserrat, passant per totes les etapes escoltes.

Ordenat sacerdot a la basílica de Sant Josep Oriol el 1951, és nomenat vicari a Esparreguera i a Vilanova i la Geltrú. Substitueix a poc a poc Mn. Antoni Batlle (que l’ha nomenat successor) en les tasques de l’Escotisme als agrupaments confessionals dels Minyons de Muntanya fins a la seva mort el 1955.

L’any 1956 es crea la Delegació Diocesana d'Escoltisme i és nomenat consiliari diocesà, que en la pràctica és interdiocesà, de la Diòcesi de Barcelona, Vic, Girona, Solsona, etc. Roman a l’Escoltisme fins a l’any 1972.

Viu el Concili Vaticà II amb tot el que representa de renovació teològica, litúrgica i pastoral, al si de l’Església i de l’Escoltisme...

Ricard Pedrals esdevé una de les cares més visibles de l'església catalana contra la repressió franquista. Entre els més de seixanta capellans i religiosos barcelonins, és una d'aquelles 462 persones més controlades per la policia durant el franquisme. Expedientat i acusat pel Tribunal d'Ordre Públic, amb quatre capellans més, és condemnat a un any de presó a complir al penal de Zamora.

El 1976 comunica al bisbe Narcís Jubany la seva voluntat de secularitzar-se, es casa i esdevé pare de família amb dos fills/es. Professionalment es dedica a l’ensenyament. Continua donant classes a l’escola municipal Reina Violant d'Hongria de Barcelona, i es jubila com funcionari.

Continua animant grups de laics (parròquia de Sant IIdefons,..).

El 1979 accepta de figurar a la candidatura del Bloc d’Esquerres i d’Alliberament Nacional BEAN que impulsa Lluís Maria Xirinacs. Esdevé president de l’Associació de Funcionaris Jubilats.

Mor dia 17 de setembre de 2017, a l'edat de 97 anys.

Que descansi en pau, qui ha lluitat tant per la seva implantació damunt del Planeta!