MARIANO MORAGUES: Aquest pic canviaré els bous cap a ca nostra (15-09-2017)

«Bona gent: Abusant de la vostra confiança vos envii una altre escrit. Me tranquil·litza que finalment llegiu el que voleu. Com sempre, ben rebut i agraït tot el que pugueu comentar. Salut i no perdem el nostre llenguatge. Mariano Moragues.»

Parlant en plata: pel cantar es coneix l’aucell, i pel parlar el cervell

La diversitat lingüística no és sols una eina de comunicació entre la gent de diferents llocs, sinó que cada llengua s’ha nodrit de les experiències vitals particulars i per això dit sense fer volteres, pensam i vivim en la llengua que parlam. 

Vol dir que cada llengua té la seva pròpia funció socio-cultural que va més enllà de la simple comunicació.

Cada comunitat humana amb llengua pròpia té uns determinats trets culturals i en el llenguatge propi manifesta una manera de ser, de viure, de sentir i pensar, que s’expressa de manera especial amb les frases fetes i refranys, que condensen el seu tarannà, construït a partir de les circumstàncies històriques que li ha tocat viure.

A les terres que parlam català, amb les seves variants, tenim les nostres frases fetes, dites, aforismes, refranys i altres herbes semblants, que els lletraferits anomenen parèmies que són una mostra de la nostra identitat, amb les quals ens identificam como poble que pertany a una mateixa cultura; són com un empaquetament de experiències vivencials que viatgen a través del temps i que traspuen una visió del món i una filosofia de vida; petits resums vitals, que es converteixen en sentències, axiomes, proverbis, màximes, consells, advertències, qualificacions...

La veu col·lectiva d’un poble que de generació en generació transmet els aprenentatges que ha fet de la vida, a vegades amb molt de seny, altres amb ironia, humor i fins i tot amb un caire desvergonyit.

Si repassam damunt damunt el nostres escriptors veurem que ja en els segles XIII-XIV trobam un aplec de sentències en el “Llibre de tres” (anònim, atribuït per alguns a A. Turmeda), amb un caramull de frases com aquestes: “Tres grans plaers hi ha aquest món: beure a la taverna, jeure al bordell i cagar al prat”; “Tres coses fan bon seny: bé escoltar, poc parlar i correctament respondre”; “Tres pudors fora mida: pet de col, rot de rave i cos mort”.

De Ramón Llull, tenim el “Llibre de mil proverbis”. Vet-aquí una mostra: “Justícia ha major parentesch ab bondat que ab diners”; “Prudència riu, com imprudència plora”; “Pietat escusa e no acusa”. Anselm Turmeda també te un llibre d’aquest gènere, el “Llibre dels bons amonestacions” amb màximes com aquestes: “Entre les gents lo poc parlar és saviesa”; “Paraula no pot tornar, pus que és dita”; “Savi és l’home qui pot trempar la sua ira”.

Dins la llengua castellana sols basta llegir “El Quixot” que es troba farcit d’un esplet de parèmies, sobretot per boca de Sancho que mostra la saviesa popular, el realisme i sentit comú amb enfilois de refranys.

Si tornam a la nostra llengua parlada fins fa poc, trobarem que les rondalles arreplegades per Mn. Alcover estan meselles de frases fetes ben nostres, de tal manera que Antoni Llull n’ha bestretes més de 5,600 mil i diu que encara n'hi ha més.

L’artanenc Jaume Alzamora Bisbal en el llibre “Espigolant dins l’antigor” (ed. Moll.- Mallorca.-2008) ens ofereix un extens recull de més de 10.000 refranys i dites de la nostra terra.

Seria molt llarga la llista de recopilacions de què s’han fetes de parèmies i això vol dir que dins la lingüística, dins la cultura, dins la moral, dins la sociologia, psicologia, identitat... d’un poble tenen un gran pes com a expressió de la seva manera de ser, pensar i sentir.

I “qui sembla a los seus no fa tort a ningú”.

Mariano Moragues Ribas de Pina.- DNI: 41331435